INCERTA GLÒRIA – Joan Sales

incerta

Aquesta és la novel·la que vam decidir per l’estiu. Una novel·la extensa de quasi sis-centes pàgines…bé, a poc a poc i passant per l’ombra… Premi Joanot Martorell de 1955, és una novel·la dividida en quatre parts, que té com a centre neuràlgic la guerra, presentada des de la perspectiva dels vençuts. Es tracta, però, d’una obra que l’autor va anar ampliant en les successives edicions i la traducció francesa (1962), ja més extensa que la catalana va suscitar crítiques molt elogioses, i es va comparar el seu autor amb Dostoievski, Bernanos, Greene… La quarta edició (1971) és ja la definitiva, però la darrera part -aquella ampliada-, que portava com a títol “Últimes notícies”, esdevindrà en la següent edició El vent de la nit, i serà independent.

Dominada per tres amics joves, que van fer la guerra junts, les dues primeres parts recorren a la forma epistolar i ens presenten la vida al front d’Aragó -cartes de Lluís al seu germà-, i a la rereguarda: escrits de Trini, la companya de Lluís a Juli Soleràs. En canvi, les dues darreres són les memòries de Cruells, el tercer amic, un sacerdot, però amb un salt cronològic important a El vent de la nit, on es reflecteix la Barcelona de postguerra fins a arribar a finals dels seixanta.

Tots aquests materials, lligats estretament, donen una forta sensació de vida pel seu estil àgil i col·loquial, però alhora amb nombroses referències literàries, un estil capaç de reflectir la complexitat de la intimitat urbana, sobretot. De fet, els diferents personatges són creacions magnífiques, per la seva autenticitat i evolució, perquè, joves inicialment, esdevenen molt diferents en fer-se grans, exceptuant Soleràs, mena d’inquietant, lúcid, i profètic heroi dostoievskià, doble i alhora estranger en aquest món que, com els herois autèntics és l’únic que mor jove pels seus ideals.

Però, al costat de la guerra, presentada sense cap maniqueisme i amb tota la seva cruesa, hi ha l’amor que encarnen dues figures femenines, que freguen el mite, sobretot, la Carlana. La novel·la, de fet, conté una reflexió, profunda sobre el sentit i, especialment, sobre la dificultat de la vida, que només l’amor il·lumina, l’amor humà, però també el diví -que la creu, un símbol autèntic representa. Però, Incerta glòria tracta també d’altres temes cabdals, de la soledat de l’home i del pas del temps, sobretot, mentre mitifica la joventut, aquesta glòria incerta, fugaç, però glòria al cap i a la fi. I és que, partint d’una situació concreta, l’obra esdevé també una reflexió universal sobre una època dramàtica, marcada per les guerres.

Anuncis

EL MAPA I EL TERRITORI – Michel Houellebecq

el mapa i el territoriEl món està fart de mi, i jo també d’ell.
CARLES D’ORLEANS

Jeff Koons s’acaba d’aixecar del seient amb els braços estesos cap endavant en un gest impulsiu d’entusiasme. Assegut davant seu en un sofà de cuir blanc parcialment recobert de sederies, una mica enclotat, Damien Hirst semblava a punt d’emetre una objecció; mostrava una cara enrojolada, ensopida. Tots dos duien un vestit negre –el de Koons, de ratlles fines-, una camisa blanca i una corbata negra. Entre els dos homes, hi havia una tauleta baixa amb un cistell de fruita confitada al qual no prestaven gens d’atenció; Hirst bevia una Budweiser Light.

*******

AGRAÏMENTS

No solc tenir ningú a qui agrair, perquè em documento força poc, molt poc fins i tot si es compara amb un autor nord-americà. Però, en aquest cas, em va impressionar i intrigar la policia, i vaig considerar necessari aprofundir-hi una mica més.

Així doncs, aquest cop, voldria donar les gràcies a Teresa Cremisi, que va dur a terme els tràmits necessaris, com també al cap de gabinet Henry Moreau i al comandant de policia Pierre Dieppois, que em van rebre amablement al Quai des Orfèvres, i em van proporcionar detalls molt útils sobre el seu ofici tan difícil.

No cal dir que m’he sentit lliure de modificar els fets, i que només són responsables de les opinions expressades els personatges que les formulen; en definitiva, que ens trobem en el marc d’una obra de ficció.

Vull mostrar , així mateix, el meu agraïment a Viquipèdia (la versió francesa: http://fr.wikipedia.org) i als seus col·laboradors, els articles dels quals de vegades m’han servit de font d’inspiració, especialment els relatius a la mosca domèstica, a la vila de Beauvais o també a Frédéric Nihous.

*******

Principi i final d’una novel·la original i complicada que, contràriament al que seria de preveure, es llegeix seguida i sense perdre el fil. Houellebecq no és sols un escriptor maleit, provocador, épatant. És bàsicament un escriptor intel·ligent, honest, bo. Molt bo, diria jo, un dels millors escriptors actuals, capaç alhora d’analitzar amb la precisió acurada característica dels racionalistes francesos la societat actual, d’on ve, cap on va, per què; i al mateix temps crear una obra complexa, imaginativa, versemblant, atractiva, diferent. Parla de la solitud, de l’amor o la seva mancança, de la desesperació, l’art, els diners, les relacions, la feina, la mort, el futur. Fins i tot, darrera el seu to seriós i pedant, hi trobem detalls tan originals i divertits com l’aparició de personatges secundaris improbables, com ell mateix.

Divendres 1 de juliol, festa final de curs del CLUB DE LECTURA, alegria i disbauxa fins a perdre el nord, el MAPA ens guiarà cap a nous TERRITORIS...

PEDRA DE TARTERA – Maria Barbal

pedra tarteraPedra de tartera és una novel·la en català escrita per Maria Barbal el 1985 i que al llarg dels anys ha venut més de 200.000 exemplars, i s’ha traduït a tretze llengües, incloent el romanès, l’hebreu o l’eslovè, entre d’altres. Només la versió en alemany va vendre 100.000 exemplars de l’obra. Fou el debut literari de l’escriptora.

El personatge principal, Conxa, és qui ens explica els fets. Es tracta de la seva pròpia història i, per tant, l’escoltem a través del lèxic que es fa servir a les valls pirinenques de la part occidental de Catalunya. Conxa, que, ja gran i lluny dels paratges que la van veure néixer i on ha passat la major part de la seva vida, refà la seva trajectòria vital en una mena de memòries que recullen, en tres parts, tres estadis vitals de la protagonista. Ambientada al Pallars, i en el període històric que va des de començaments de segle fins als anys seixanta, la vida de Conxa es veu fortament marcada pels esdeveniments històrics (l’adveniment de la República, la Guerra Civil, els primers anys del franquisme) d’una banda i, en un altre pla, per les característiques pròpies del seu entorn (la pobresa de la família, el fet de sentir-se forastera a casa dels oncles, la dependència envers els oncles, després del marit i després dels fills.

El pròxim divendres 13 de maig a les 21:00h al menjador de l’escola.

MEMÒRIES D’ADRIÀ – Marguerite Yourcenar

Sin títuloL’emperador Adrià, a les portes de la mort, es disposa a redactar una visió global del que han estat el seu govern i el seu projecte vital, en una carta dirigida al seu nebot Marc Aureli, que l’haurà de succeir en el càrrec. La carta comença per la visita que l’emperador Adrià fa al seu metge Hermògenes quan, malalt, es veu traït pel seu cos. A partir d’aquí comença l’evocació de les seves experiències de joventut, els combats viscuts i les lectures que l’han influenciat. Memorias de Adriano finalitza amb una meditació sobre el suïcidi però, finalment, Adrià es resigna a esperar la mort amb dignitat i paciència.

Des de l’edat de vint anys, Yourcenar havia escrit i destruït diversos esborranys de la novel·la que després acabaria sent Memorias de Adriano, una de les novel·les històriques més importants de la literatura actual que reflecteix l’estil tan particular de la seva autora. Cal destacar, però, que, tot i la minuciosa documentació feta per part de l’autora, els fets històrics es mesclen amb els ficticis de tal manera que es fa impossible separar els uns dels altres i, precisament, aquest joc és el que es proposa des d’un principi a la novel·la.

La figura central d’Adrià, emperador del segle II, és presa per l’autora en tota la seva esplendor tant pel que fa al seu recorregut històric com al personal. La idea del poder, d’allò que viu un home quan està al càrrec d’un imperi forma part d’una extensa descripció que també es trasllada a altres punts de la vida: en la intimitat, el poder té sobre Adrià el pes de la decadència, de les malalties i de les impossibilitats.

Així, la narració ens és presentada com un recorregut expansiu que passa tant al llarg del vast imperi com de les més íntimes reflexions de les emocions i les accions humanes com poden ser l’amor, l’art o la política, entre d’altres, fent d’aquest recorregut un viatge físic-geogràfic i alhora un viatge a l’interior de l’ànima humana, en busca dels racons més íntims i bells de la vida i de la mort.

Pel que fa al tema de l’amor, Yourcenar en parla en boca d’Adrià tot expressant el que possiblement són les seves pròpies reflexions sobre aquest sentiment, tan important per a l’autora, trobant de nou la fusió entre realitat i ficció: “El juego misterioso que va del amor a un cuerpo al amor de una persona me ha parecido lo bastante bello como para consagrarle toda la vida. Las palabras engañan, puesto que la palabra placer abarca realidades contradictorias, comporta a la vez las nociones de tibieza, dulzura, intimidad de los cuerpos, y las de violencia, agonía y grito”.

En definitiva, podríem dir que el llarg monòleg d’Adrià dirigit a Marc Aureli no és més que un diàleg amb si mateix intentant trobar sentit a tot allò que l’ha fet créixer com a persona. Memorias de Adriano és la memòria d’un emperador, d’un home, de tot home; les memòries d’un imperi, del poder, de les passions i, en resum, d’una vida.

Tot un clàssic, tot un repte, t’hi atreveixes? Vine divendres 26 de febrer, en parlarem.

EL LECTOR INVISIBLE

lector invisible

En una nit de lluna encara jove va tenir lloc una de les festes més entranyables del Club de Lectura. Cada any pels voltants de Santa Llúcia (ens conservi la vista per seguir gaudint de la lectura) celebrem EL LECTOR INVISIBLE. Cada membre del club tria amb molta cura i afecte un llibre de regal pel company que el sorteig ens ha seleccionat, aquests llibres es dipositen en una capsa, tots amb el nom del destinatari, tots amb una nota a l’interior que dóna pistes de qui l’ha triat. I després, en una nit especial, plens encara de la il•lusió dels infants, obrim la capsa, encetem els paquets, amanyaguem els llibres que contenen i llegim la nota secreta.

.

Aquesta és la llista de llibres d’aquest any:

LA LEY DEL MENOR – Ian McEwan
SUBMISSIÓ – Michel Houellebecq
EL NEDADOR DEL MAR SECRET – William Kotzwinkle
BILLIE – Anna Gavaldà
MARE I FILLA – Jen Díaz
LA NOIA DEL TREN – Paula Hawkins
ALGÚ COM TU – Xavier Bosch
LA VENEDORA D’OUS – Linda D. Cirino
14 – Jean Echenoz
INCIERTA GLORIA – Joan Sales
USTED PRIMERO – Marta Robles/Carmen Posadas
LA TENDRESA DELS LLOPS – Stef Penney
TREN A PUIGCERDÀ – Blanca Busquets
ORGULLO Y PREJUICIO – Jane Austen
CARRER ROBADORS –Mathias Enard

IMG-20151211-WA0003

.
També és grat recordar la vetllada del passat divendres 11 de desembre. Mentre la majoria de pares i mares de l’escola s’afanaven a preparar el pessebre vivent més popular de la comarca, un grup reduït de pares ens delectàvem parlant de la divertida novel•la ELS MORTS NO PARLEN. Comptàvem amb el privilegi de la presencia de l’autor, el banyolí Miquel Aguirre. Va ser molt interessant i ens ho vam passar molt bé.

El divendres 29 de gener serà el dia que descobrirem qui ens ha regalat el llibre i li podrem dir si ens ha agradat o no.

ELS MORTS NO PARLEN – Miquel Aguirre

els mortsDe vegades el nostre estat d’ànim no ens deixa pensar amb claredat i prenem males decisions. El Quimet es troba un mort a l’hort i pren una mala decisió, enterrar-lo i no dir-ne res a la policia, però la cosa empitjora quan li explica al seu cosí i aquest el convenç perquè aprofitin el mort, simulin un segrest i així poder fer xantatge a la família d’aquest.

Novel·la negra poc convencional. Escenaris propers i ben descrits, que ens situen a la perfecció. Personatges estrafolaris, grollers, bruts, maleducats, però alhora molt creïbles. Situacions una mica surrealistes que fan que la sang vessada quedi envoltada per l’humor negre una mica exagerat de l’autor, i així, tot ens sembli més lleuger del que en realitat és.
Els morts no parlen, però els vius sí, i llavors què és el que s’ha de fer? Doncs llegiu el llibre i veureu que, com més volen arreglar les coses, més entrebancs els sorgeix, i ho van solucionant amb més barrabassades, i així, amb girs i sorpreses fins al final.
En algun lloc he llegit del llibre que és com una del Tarantino al Pla de l’Estany, i jo hi afegiria que amb alguns personatges trets de “Torrente”.
.
Una novel·la negra? Una novel·la d’humor? Combinen bé intriga i humor? Tractarem d’esbrinar-ho, riurem i ens ho passarem bé el divendres dia 11 junt amb l’autor, en Miquel Aguirre, que ens acompanyarà. Ull! Recordeu que haurem d’entrar per la porta de la cuina (la recepció estarà ocupada pels preparatius del pessebre de l’escola).
.
els morts

REPARAR ELS VIUS – Maylis de Kerangal

repararNovel·la que acaba de ser guardonada amb el Premi Llibreters d’aquest any 2015 i això és una garantia per damunt de les crítiques interessades. Tot i així, és d’aquelles novel·les que quan les recomanes se’t queden mirant amb cara de mal rotllo, com dient no estic d’humor per llegir-me una història sobre trasplantaments. Llegir-la comporta entrar en el dolorós terreny de la mort i és inevitable patir-hi una mica. També us haig de dir que qui no arrisca, no pisca. Si us voleu moure de la vostra zona de confort literari, REPARAR ELS VIUS és la vostra novel·la.
Simon Limbres torna cap a casa amb els seus amics després d’una profitosa matinada dedicada al surf. La força de la joventut, les onades en càmera lenta, l’energia de la tenacitat, l’alegria de sentir-se viu… tot queda fulminat. La furgoneta en que viatgen els nois surt de la carretera i s’estavella. L’accident deixa en estat de mort cerebral en Simon Limbres. REPARAR ELS VIUS és una història que dura vint-i-quatre hores, el temps en què un cor és extret del cos d’un jove de dinou anys i trasplantat en el d’una senyora de cinquanta-dos.
Maylis de Kerangal ha escrit Reparar els vius mantenint un exquisit equilibri entre la poesia i la tècnica. Descriptiva, detallista i meticulosa, la seva és una literatura fina, fina, fina. És curiós que tot i l’exhaustiva informació mèdica que ens transmet, la lectura no resulti freda, avorrida, ni llunyana. De la mateixa manera també cal dir que tot i que la càrrega emocional és copiosa i constant, mai es deixa portar pel sentimentalisme.
Tot i tenir la mort com a eix central, la novel·la és un homenatge al cos humà i a la vida. Un continuar fent. Com diu un dels personatges del llibre i que fa seves les paraules de Txèkhov, “enterrar els morts i reparar els vius”. Una novel·la èpica que aconsegueix que reflexionem, com cap altre novel·la ho havia fet, sobre els trasplantaments. Segons Maylis de Kerangal, “la donació és un gest que no té equivalent, perquè no hi ha agraïment, no dona poder, simplement és un gest gratuït per excel·lència”.

El destí ens ha fet una mala passada i hem començat a parlar de la vida i la mort abans de llegir el llibre. Tant de bo trobem algun consol en la seva lectura. Quedem el pròxim divendres 6 de novembre per parlar-ne, a les 9h del vespre al menjador.