REPARAR ELS VIUS – Maylis de Kerangal

repararNovel·la que acaba de ser guardonada amb el Premi Llibreters d’aquest any 2015 i això és una garantia per damunt de les crítiques interessades. Tot i així, és d’aquelles novel·les que quan les recomanes se’t queden mirant amb cara de mal rotllo, com dient no estic d’humor per llegir-me una història sobre trasplantaments. Llegir-la comporta entrar en el dolorós terreny de la mort i és inevitable patir-hi una mica. També us haig de dir que qui no arrisca, no pisca. Si us voleu moure de la vostra zona de confort literari, REPARAR ELS VIUS és la vostra novel·la.
Simon Limbres torna cap a casa amb els seus amics després d’una profitosa matinada dedicada al surf. La força de la joventut, les onades en càmera lenta, l’energia de la tenacitat, l’alegria de sentir-se viu… tot queda fulminat. La furgoneta en que viatgen els nois surt de la carretera i s’estavella. L’accident deixa en estat de mort cerebral en Simon Limbres. REPARAR ELS VIUS és una història que dura vint-i-quatre hores, el temps en què un cor és extret del cos d’un jove de dinou anys i trasplantat en el d’una senyora de cinquanta-dos.
Maylis de Kerangal ha escrit Reparar els vius mantenint un exquisit equilibri entre la poesia i la tècnica. Descriptiva, detallista i meticulosa, la seva és una literatura fina, fina, fina. És curiós que tot i l’exhaustiva informació mèdica que ens transmet, la lectura no resulti freda, avorrida, ni llunyana. De la mateixa manera també cal dir que tot i que la càrrega emocional és copiosa i constant, mai es deixa portar pel sentimentalisme.
Tot i tenir la mort com a eix central, la novel·la és un homenatge al cos humà i a la vida. Un continuar fent. Com diu un dels personatges del llibre i que fa seves les paraules de Txèkhov, “enterrar els morts i reparar els vius”. Una novel·la èpica que aconsegueix que reflexionem, com cap altre novel·la ho havia fet, sobre els trasplantaments. Segons Maylis de Kerangal, “la donació és un gest que no té equivalent, perquè no hi ha agraïment, no dona poder, simplement és un gest gratuït per excel·lència”.

El destí ens ha fet una mala passada i hem començat a parlar de la vida i la mort abans de llegir el llibre. Tant de bo trobem algun consol en la seva lectura. Quedem el pròxim divendres 6 de novembre per parlar-ne, a les 9h del vespre al menjador.

Anuncis

8 thoughts on “REPARAR ELS VIUS – Maylis de Kerangal

  1. El text de presentació diu força de les coses que jo mateix n’hauria dit si l’hagués de defensar. Potser hi hauria afegit que no es deixa dominar fàcilment, que fa falta paciència i equilibri abans no aconsegueixes surar per damunt de les seves aigües turbulentes.

    Però tot seguit em veuria obligat a deixar de parlar de literatura per entrar en l’esfera personal i evocar els interrogants i les reflexions que m’ha provocat… és per això que és tan especial… és per això que és un gran llibre per un club de lectura…
    Aquest apartat me’l reservo pel dia 6 de novembre.

    Després d’un mal dia a la feina, o d’una queixa dels fills per haver d’estudiar o treballar (massa, diuen…), em venen al cap feines pitjors que poso o em poso com a exemple. Mai he pensat en cap de més dura que la de l’infermer Thomas Rémige, des d’ara el tindré present.
    D’altra banda, n’hi pot haver alguna de més gratificant?

    Tot i la seriositat inevitable que imposa el llibre, confesso que vaig somriure en un fragment: quan en Thomas pregunta als pares si en Simon era generós… un adolescent generós amb els altres, en el sentit estricte de la paraula, així en general?
    La perplexitat dels pares em va fer somriure.

  2. Haig de dir que el tenia abans que es proposés al club de lectura i que el tornava a mig llegir a la biblioteca, si, no podia, em feia mal massa endins.
    L’havia deixat en aquell punt “irreversible”, i és aquí on no podia, em tocava l’ànima i més endins pensar en aquella mare.

    És dur, és precís, molt precís com descriu la situació, i això fa que visquis l’angoixa, els nervis, que sentis la sang com cau i l’última onada.

    Tinc ganes d’escoltar els sanitaris que tenim al club, realment és una professió molt especial.

  3. És un llibre viu, que palpita. Quan el deixava sobre la taula després de llegir-lo una estona, em quedava mirant-lo per veure si es movia, si anava a buscar el sol o s’hi girava de costat.
    Més que el tema, a mi m’ha agradat l’estil. Aquest estil caòtic, ple de detalls que van formant les diferents cares d’una situació, diferents plans d’ un sentiment. Com es van modelant els personatges a través de mil bocins. Aquest desenvolupament en espiral, acostant-se en mica en mica cap a punt important a vegades sense arribar-hi. Aquests salts cap endavant o cap enrere. Tot això demana un esforç important de part del lector. Un esforç que queda plenament compensat pel plaer rebut. Ja sé que el tema no és per riure, però sovint, mentre el llegia, se’m dibuixava un somriure de satisfacció a la boca. I pensava: qui la va par…! com en sap d’explicar històries!
    Ja he dit que el tema no és massa del meu interès, tant de bo fos una novel·la d’intriga amb aquest mateix estil. I dic això perquè cap al final de la novel·la, quan entra la receptora, m’ha semblat que el ritme fallava. No sé, potser era cansament lector després de tanta intensitat, però aquest tros final m’ha costat una mica més de seguir.

    • No sóc gaire de prosa poètica, però la valoro. En aquest cas, fins l’aprecio, tot i que em va costar entrar-hi.

      Ja vaig dir que a mi sí que m’ha interessat el tema i les reflexions a què et porta.

      Però ara em pregunto, i aquest també és un tema per parlar, no serà aquesta tria formal un instrument que busca crear el clima necessari per fer més planera l’entrada en un fons dur?

      Un llenguatge clínic, asèptic, fred… o al revés, massa sentimental i dramàtic… trencarien l’encís.

      Aquest és un altre encert de l’autora: trobar el to.

  4. Una altra cosa:
    Normalment subratllo les frases que m’agraden d’un llibre. D’aquest no en tinc cap, i és estrany.
    Tractant-se d’un tema transcendent i delicat, amb tantes derivades sobre la vida i la mort, normalment n’hi hauria d’haver.
    Potser no he estat prou atent… perdut en els pensaments on em portava.

    O potser és que l’autora ho ha descrit tot de tal manera que t’arriba a còpia de sentiments i sensacions, sense necessitat de recórrer a filosofades o frases lapidàries i contundents.
    Això també ho trobo un valor d’aquest llibre.

  5. Vaig començar a llegir-lo tenint ben present el comentari de la llibretera que em va vendre el llibre: “ja saps què compres?, és un llibre molt dur, però molt ben escrit…”. Vaig intentar posar una cuirassa entre jo i el que llegia; la veritat és que va ser-me útil potser al principi, però va durar poca estona; els seus paràgrafs infinits, les seves frases plenes d’adjectius, de frases subordinades inacabables, se m’emportaven lluny i m’emocionaven.
    Josep, jo no he marcat frases, però sí algunes pàgines: 78-79, 138-139, 170-171, 217-220 i 227-229.
    Un gran llibre!!! per no oblidar

    • Acabo de llegir les pàgines que dius i veig que has entès què volia dir.

      És just això: Fer que ho sentis, no explicar què has de sentir.
      Vet aquí la vida que diu en Joan.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s