CAPITAL – John Lanchester

capital

Roger Yount, banquer de la City londinenca cavil·la al seu despatx del Pinker Lloyd Bank tractant de esbrinar si la seva bonificació d’aquell any arribarà a la mòdica suma del milió de lliures.
Sí, un milió de lliures. Amb la seva marejadora i interminable reguitzell de zeros. Estem en 2007 i, encara que el xàfec de la crisi no ha començat a caure, ja s’intueixen els primers núvols. El crac aguaita i, mentrestant, Roger compte zeros. Molts zeros…
Aquesta realitat a la qual banquers i altres habitants de la ciutat anglesa romanen completament aliens és la que ha volgut capturar l’escriptor John Lanchester (Hamburg, 1962) a la monumental CAPITAL, titànica radiografia de la societat londinenca cinc minuts abans de la gran depressió i revelador ascensor social (i racial) pel que circulen “gairebé sense tocar-se” executius bancaris, artistes contemporanis, paletes polonesos, famílies pakistanesos, promeses futbolístiques “importades” de Senegal, mainaderes espanyoles …

Tots comparteixen un mateix carrer, sí, encara que habiten planetes completament diferents.

A CAPITAL no queda clar si el que passa el genera el propi sistema , com si d’un ésser viu es tractés, o en el fons hi ha els mals eterns de l’ésser humà : avarícia , egocentrisme , pulsió sexual … “És una combinació de les dues coses però és evident que el sistema capitalista fa aflorar determinats sentiments . Hi ha una toxicitat del sistema capitalista , és tòxic . La City no era així fa 25 anys , basada ara en aquesta absurda creença teològica d’un mercat sense cap regla i que el que faci malbé ja ho arreglarà ell mateix , la qual cosa és absolutament fals ” .
Lanchester , hàbil narrador , retratista de personatges els pensaments dels quals poden gairebé tocar-se , ha vist vinculada aquesta novel·la a noms com els de Charles Dickens i Anthony Trollope . ” Per CAPITAL pensava en la novel·la del XIX perquè em semblaven que les seves tècniques eren molt bones per poder explicar els canvis en una societat ; aquella va ser una època de canvis mentals més ràpids fins i tot que els d’avui ” , apunta l’autor.

No és EL CAPITAL de Marx però déu n’hi do, sis-centes pàgines.

capital

Hi ha un pla B, però, MATÈRIA PRIMERA  de l’alemany Jörg Fauser. És una entretinguda novel·la on amb estil autobiogràfic l’autor ens explica les peripècies d’un jove addicte a l’opi que vol ser escriptor. Al principi el personatge viu a Istambul, ben a la vora de la seva “matèria primera”, per anar després a Berlín en una comuna de joves revolucionaris els anys seixanta i més tard a Frankfurt on el protagonista ja ha deixat la droga i s’ha passat a l’alcohol. També ha deixat l’idealisme per el pragmatisme, tants marcs, tantes birres. L’autor intenta trobar una nova mena d’escriptura, inspirant-se en obres de William Burroughs i Charles Bukowski. No sé si ho aconsegueix, però com ja he dit, és una novel·la entretinguda, amb històries sòrdides i divertides, també algunes de tendres.

Fins divendres 25 de setembre!

Advertisements

3 thoughts on “CAPITAL – John Lanchester

  1. És una novel·la llarga però es llegeix molt bé, potser perquè estant de vacances tens poques coses a fer i llegint-la et distreus i vas passant hores. Diu l’autor que ha fet servir tècniques de la novel·la del segle XIX però a mi m’ha semblat que feia servir una tècnica ben actual, la d’usar capítols molt curts, cadascun referit a un personatge. És una tècnica treta de les sèries de televisió com GENT DEL BARRI o EASTENDERS. Això la fa més amena i fàcil de llegir. Però al final te’n canses de tants canvis de registre. L’autor sembla que se n’adoni i, a partir de mitja novel·la, els capítols són més llargs o encadena dos o més capítols amb el mateix personatge.
    Diu que és una radiografia dels habitants d’un carrer de Londres (imaginari) i per extensió de tota la ciutat de Londres. Són retrats molt aconseguits, l’autor té una habilitat increïble per posar-se a la pell dels molt diferents personatges, els seus pensaments, emocions, desitjos,…no és fàcil, es deu necessitar un gran capacitat d’observació. Semblaria com si l’autor no participés en l’acció, com si només expliqués el que fan els protagonistes; però és fals, d’una manera molt subtil, l’autor fa que els personatges siguin flexibles i s’adaptin al curs de la novel·la: es moren quan toca, prenen decisions en el moment adequat i fan que tot lligui d’una manera força planera. Això fa que tot plegat sigui un pèl massa supeficial. És una de les crítiques que li faig. I també, no sé, comptava que em sentiria viure a Londres, que sentiria la ciutat, però malgrat les bones descripcions dels llocs, trobo que podria passar a qualsevol altra ciutat. Potser perquè fa servir un carrer imaginari, potser perquè ara totes les grans ciutats són semblants, no sé.
    Tampoc hi veig la crisi com a protagonista, em pensava que en faria un estudi, per què, com, quan, no, només és el paisatge de fons.
    I el capítol final no m’ha agradat gens, en Roger fa una valoració molt pobre i ridícula dels anys passats a la casa abans d’abandonar-la.

    • Començo pel final: “…canviaré, canviaré, prometo que canviaré, que canviaré, que canviaré”, pensa en Roger després de perdre la casa per efecte de la crisi.
      I tots sabem que, si ho arribés a fer, només seria per força.
      Perquè, malauradament, la societat capitalista que representa no canviarà i tornarà a caure en el mateix parany un cop passada la tempesta.
      Per això no estic d’acord amb en Joan: la valoració del que li ha passat que fa el personatge, tot i ser ridícula (no anar al fons de la qüestió) és pròpia d’ell. Per això no canviarà.

      El llibre fa una descripció calidoscòpica de la societat britànica, suposo que prou acurada; i no se centra en la crisi i la situació econòmica, com jo també pensava. Només són el teló de fons, com diu en Joan.

      L’estructura que explica la vida de persones diferents que comparteixen barri o carrer no és nova, però sempre funciona. És fàcil de llegir i ajuda a enganxar el lector. Al principi m’intrigava com podria lligar totes aquestes històries diverses que es van complicant amb el pas del temps; i cap al final quasi preferia que no ho fes perquè temia que ho acabés fent de mala manera i apressadament. Per això, he de dir que el final m’ha sorprès gratament. És adequat.

      Els personatges que m’han caigut més simpàtics: el futbolista, el seu pare i l’agent, la Petúnia, el paleta polonès.

      Ha estat molt diferent del que m’esperava, però m’ha agradat com esperava.

      • Sobre el final, estic d’acord amb la valoració que fas del: canviaré, canviaré, …Però jo em referia més aviat en els comptes que fa de les vegades que ha fet servir el llit (no per dormir). Fins i tot deu fer alguna divisió…sobre la quantitat invertida, diners. Potser sí tens raó i aquest és final que li escau, realment és ridícul, després de fer els comptes surt amb això del canviaré, canviaré,…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s