LAS LEYES DE LA FRONTERA – Javier Cercas

LAS LEYES DE LA FRONTERA

Una furiosa història d’amor i desamor , d’ impostures i violència , de lleialtats i traïcions , d’enigmes sense resoldre i venjances inesperades .

És l’estiu de 1978 , quan Espanya no ha sortit encara del franquisme i no acaba d’entrar a la democràcia i les fronteres socials i morals semblen més poroses que mai, un adolescent anomenat Ignacio Cañas coneix per casualitat al Zarco i la Tere , dos delinqüents de la seva edat , i aquesta trobada canviarà per sempre la seva vida . Trenta anys més tard , un escriptor rep l’encàrrec d’escriure un llibre sobre el Zarco , convertit per llavors en un mite de la delinqüència juvenil de la Transició , però el que l’escriptor acaba trobant no és la veritat concreta del Zarco , sinó una veritat imprevista i universal , que ens afecta a tots . Així , a través d’un relat que no concedeix un instant de treva , amagant la seva extraordinària complexitat sota una superfície transparent , la novel•la esdevé una apassionada indagació sobre els límits de la nostra llibertat , sobre les motivacions inescrutables dels nostres actes i sobre la naturalesa inabastable de la veritat . També confirma Javier Cercas com una de les figures indispensables de la narrativa europea contemporània .

Quedem el pròxim divendres 6 de març a les 9:00 del vespre per comentar-lo.

Anuncis

6 thoughts on “LAS LEYES DE LA FRONTERA – Javier Cercas

  1. És el que menys m’ha agradat dels que conec d’en Cercas. Això sí, molt ben escrit, llisca mansament i clara fins i tot en les explicacions de la naturalesa humana i dels fets on vol ser molt detallista i no deixar res per explicar. La meva admiració segueix intacta.

    Aquesta relació una mica emmascarada del que va ser la vida real de “El Vaquilla” no m’ha acabat d’interessar. Per sort, bona part del llibre es dedica a explicar una època, coincident amb la meva adolescència i joventut, que m’agrada llegir a les novel.les; és el temps on començava a obrir-se la llibertat i apareixia com a una de les seves derivades la droga entre la gent jove. Sense viure-ho de primera mà en vaig ser espectador en el marc reduït de Banyoles. Aquell ambient, motivacions, efectes, està molt ben retratat. També m’ha agradat la història d’amor impossible entre “el Gafitas” i la Tere, que travessa tot el llibre de dalt a baix, fins a la sorpresa final (al menys per a mi ha estat sorpresa…).

    L’altra cosa interessant, que Cercas domina molt bé, és la dissecció molt acurada, amb una precisió gairebé quirúrgica, de les motivacions de cadascú en cada moment per fer el que fa, sense prendre partit clarament, amb llums i ombres per a tothom, sense bons ni dolents. Sempre m’impressiona com és capaç de fer-ho sense avorrir.

    Suposo que hauria de reconèixer que els peròs els trobo, sobretot, perquè n’esperava més. Però no està malament.

  2. “…la ficción siempre supera a la realidad pero la realidad siempre es más rica que la ficción.” (Pág. 367)

    “…un libro es como un espejo y no es uno el que lee los libros sino los libros los que lo leen a uno.” (Pág. 381)

  3. La part final de la novel.la és la part que m’ha agradat més. Trobo que els personatges esdevenen més reals, més complexes, i la història més interessant.
    He hagut de llegir-la traduida al català, no sé si això ha influit en la sensació que m’ha quedat,sobretot al principi, de que la història no era del tot creible.
    En fi, com altres vegades, és una novel.la que jo no hagués triat, però que m’ha agradat haver llegit!
    P.d. En bona part de la lectura he anat posant la cara de Carles Monguilod al personatge de l’Ignacio

  4. A mi sí que m’ha agradat. És una història interessant i ben explicada. Bàsicament és una història d’amor, potser no gaire bonica ni romàntinca però ben humana. Manté un ritme i una intriga que t’empeny a llegir, per saber qui és qui i el perquè de tot plegat. Sense que, com dius tu Josep, l’autor agafi partit per ningú i reparteixi llums i ombres per a tothom.
    A la primera part creia que l’autor no havia acabat d’encertar el to. A la segona, es veu que és el to d’un personatge acabat d’escapar de la depressió i que sembla de tornada de tot. I tal com dius tu Teresa, tot és més creïble. Crec que el Zarco no acaba de ser en cap moment el protagonista de la novel.la, el veritable i torturat protagonista és el Gafitas, és realment en Monguilod? Aquesta mescla de veritat i engany és una de les particularitats d’en Cercas, ho fa realment bé.
    Un altre dels protagonistes és la transició, el veritable maig del 68 a Espanya va ser al 78, diguin el que diguin. Ara està de moda denostar-la, però crec que va ser una època realment important. Tenia aquest punt èpic que traspuen els personatges de la novel.la…i que tots els que la vam viure vam sentir. Sobretot si, com ells, també eres adolescent, aquelles ànsies de llibertat! Ho recordeu? Que n’ha quedat?. Això és una de les coses que més m’ha frapat de la novel.la, aquest to de vell deprimit i fart de tot del protagonista, que fet i fotut només té un any més que jo. Ai!!

    • Dues coses que tenen poc a veure amb la lectura de la novel.la:

      -La primera és una intuïció (suposo que podria intentar confirmar-la buscant per Internet, però m’agrada més quedar-me amb el dubte):
      Des de “Soldados…” fins a la darrera, en la majoria de les seves novel•les, Cercas combina realitat i ficció amb la complicitat d’actors reals de l’acció. Això no hi és en aquesta, i apostaria a què l’autor ho va intentar, però no se’n va sortir, potser perquè va fer tard, potser perquè no es van posar d’acord amb l’entorn dels personatges, que deu ser complicat… La qüestió és que aquesta mancança afecta a la versemblança del resultat, perquè ha de tirar més per la banda de la ficció, concentrar-se en una història d’amor, el moment històric,…; en canvi, el Zarco no és el protagonista que potser en Cercas hauria volgut.
      Per cert, no sé si hi ha punts de contacte amb en Monguilod, però crec què en Cercas va viure a la zona on vivia el Gafitas.

      -La segona és una opinió:
      Estic d’acord amb en Joan en el significat que vam donar, en aquell moment, a la transició. Hi havia unes ànsies de llibertat i il•lusió. Les coses van canviar a millor, és clar; per una banda no va ser fàcil, però per l’altra no era tan difícil. El que molts critiquem ara no és el que va passar en aquell moment, sinó més aviat la perversió de l’esperit d’allò. Sembla ben bé que poders importants troben que es va anar massa lluny i volen una involució emparada en una Constitució de quasi 40 anys.
      En el cas català, per exemple, el que molts vam considerar que es volia fer, sense que fos escrit (l’esperit), era donar la prioritat a consolidar la democràcia i que després ja hi hauria temps d’abordar la qüestió nacional. Però aquest moment no ha arribat mai, segons sembla; més aviat es vol tornar endarrere… Entre d’altres raons, per això estem on estem. Perquè el gran canvi no l’ha fet la gent jove, radicalitzada pel sistema educatiu, segons el Sr. Wert, sinó els de la nostra generació i més grans, que ens hem sentit estafats.

      • Sembla que el llibre es basa en un altre, 25 ANYS I UN DIA d’en Monguilod. Aquest llibre existeix, es pot veure la portada a internet. I sí, el gran desequilibri del llibre és que no hi ha cap referència des de l’altra banda, la del Zarco i la Tere, cap conversa entre ells dos, cap comentari, cap reflexió.La seva visió deu ser ben diferent de la del Gafitas.

        També hi ha l’enveja pura dels postmoderns amb cueta…però ja en parlarem divendres.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s