CLUB DE LECTURA ESTIUENCA

DF01-0013

L’últim dia d’escola també va ser l’últim Club de Lectura d’aquest curs. Però com que justament a l’estiu solem disposar de més temps lliure, vol dir que tenim més temps per llegir. A la platja, vora l’estany, sota una ombra, a la terrassa, els vespres buscant la fresca, o al llit, per buscar la son en les caloroses nits. En fi, cadascú s’ho sap, n’hi ha que fins i tot tenen aire condicionat.

Aquesta, o aquestes són les propostes que van sortir de l’última trobada:

DIES DE FRONTERA d’en Vicenç Pagès. Una novel·la publicitada com “una reveladora història d’amor contemporània”. Comença amb un petó llarg davant la porta d’uns grans magatzems, entre vianants carregats amb bosses de plàstic. Qui són ells dos? Tardarem a saber-ho. Els protagonistes de la novel·la es diuen Pau i Teresa i són una parella “de fet” que es va prorrogant de manera automàtica, fins que es produeix el que ell anomena “la relliscada”, que té com a conseqüències un daltabaix emocional, un canvi de domicili i també un viatge a la frontera. En Pau i la Teresa es troben en trànsit, però no saben cap a on. Al capdavall, la provisionalitat també és provisional.

Més d’un centenar de capítols, sovint brevíssims, formen una imatge en moviment, que sedueix, commou i diverteix el lector. Dies de frontera és una novel·la sobre les parelles que triem, els pares que ens trobem i els fills que portem –o no– al món. I també sobre la joventut, una malaltia benigna de què cada generació tarda més a guarir-se.

Vicenç Pagès és de Figueres. Nascut el 1963. Professor i, evidentment, escriptor. La seva anterior novel·la, ELS JUGADORS DE TWIST, publicada el 2009 va ser un èxit de vendes a més  premi Crexells a la millor novel·la de l’any. Ens agradaria molt comptar amb la seva participació al Club, tenim algun contacte, però si algú en té algun de millor, ens ho feu saber.

lultima-nit-james-salter

L’ÚLTIMA NIT de James Salter és la proposta alternativa. De fet, si us fixeu tots dos llibres parles de les relacions més o menys humanes. Famós pel seu estil depuradíssim i precís, i per la seva profunditat psicològica i emocional, James Salter és un dels grans escriptors nord-americans contemporanis, fins ara mai traduït al català. L’última nit, un recull de deu relats magistrals, n’és una prova claríssima: a partir del retrat íntim de les relacions entre homes i dones, Salter retrata matrimonis que trontollen i relacions que s’ensorren, i explora temes com l’amor i el desamor, l’engany i el desengany, la incomunicació, la soledat o la passió.  Sobri, subtil i afilat però mai inaccessible, capaç d’il·luminar les foscors que s’amaguen darrere les parelles aparentment convencionals i amb un talent especial per als diàlegs vius i directes, Salter s’ha guanyat un lloc a la prestatgeria dels imprescindibles de la literatura universal.

Bon estiu i bona lectura. Ens trobarem el setembre!

 

Advertisements

5 thoughts on “CLUB DE LECTURA ESTIUENCA

  1. “L’última nit”, de James Salter.

    He trobat que està molt ben escrit. Molt bons diàlegs. Amb senzillesa aparent, per l’estil, però amb una descripció molt acurada i profunda dels sentiments i les relacions entre persones. Potser buscant arribar fins al més amagat de l’ànima humana, insisteix molt en la repetició d’algunes situacions: les infidelitats, principalment per relacions d’homes, sovint ja grans, amb dones més joves, dones joves que han tingut alguna experiència especial o traumàtica en el passat,… Trobo que una de les poques coses que se li podria retreure és aquesta certa manca de varietat i originalitat en les històries. Suposo que l’autor deu tenir les seves dèries i es dedica a analitzar amb detall i naturalitat totes les derivades al voltant dels temes que li interessen, bàsicament la relació home – dona.

    Per descomptat, el conte “L’última nit” és molt bo, però m’ha agradat més encara “El meu senyor, tu”, pel que insinua i pels sentiments més complexos que analitza, és més fosc. També m’han agradat molt: “Els ulls de les estrelles” i “Platí”. Diria que només el primer no em va agradar gaire (això em va espantar una mica…) .

    Bona recomanació i bona lectura.

  2. Està bé la novel•la, m’ha agradat. Malgrat l’estil tan innovador, no es perd el fil i es manté una tensió narrativa que va in crescendo fins el final. Aquesta manera d’escriure ja la vaig descobrir en la seva anterior novel•la, ELS JUGADORS DE WHIST, i no m’ha vingut de nou. No sé com definir aquest estil: cubista, enumeració, llistes, fusió amb el nou llenguatge d’internet, puzle, desconstrucció? En un article a la web de l’autor, diu que és com anar de tapes. Jo ho veig més com una amanida, amb molts ingredients diferents que semblen posats a l’atzar però que en canvi mantenen un equilibri de color i de composició. Ja se sap que les amanides cadascú se les amaneix al seu gust, que la proporció d’oli, sal, vinagre i, si s’escau pebre, és molt personal. I també és veritat que l’amaniment és el lligam de l’amanida, el que li dona unitat. Jo, en aquesta, m’hi sobra una mica d’oli i li trobo a faltar pebre.
    L’oli és aquest narrador omnipresent que tan segueix els protagonistes, com es confessa amb el lector per fer-lo còmplice. Prova de ser molt objectiu, explicar la realitat tal com és, però hi ha moments que pren part amb una moralitat si més no, oliosa.
    L’autor ja ens explica, a la novel•la, el perquè no hi posa pebre: “Poques temptatives resulten més condemnades al fracàs que la descripció d’una escena eròtica,…” Però m’he quedat amb el dubte de què li va oferir la professora d’anglès a en Pau, i en Cosme a la Teresa. Si “segons els indicadors més reconeguts – bon humor, conversa, sexe oral-, feien una bona una parella”, què més queda? Van descobrir noves vies?. No en faig prou amb “va veure un cel nou i una terra nova”.
    No, no. L’autor és molt intel•ligent i ho demostra canviant el pebre per una exòtica espècie molt apreciada pel públic sobretot femení. El tram final de la novel•la, on la Teresa torna caminant de la Jonquera a Figueres per la nacional i alhora va desfullant la margarida, és boníssim. Que sí, que no. Que sí, que no. I vols seguir llegint i caminant per saber què decideix. Per molts lectors és molt més emocionant aquesta situació que no pas una explicació amb pèls i senyals de les classes d’anglès.

    Joan

  3. Crec que l’opinió d’en Joan sobre “Dies de Frontera”, com la meva, ha estat condicionada per la lectura prèvia de “Els Jugadors de Whist”. Ho hem comentat més d’una vegada: potser per raons generacionals, aquella ens va arribar molt, i ha elevat les expectatives dipositades en aquesta. Això sovint perjudica el judici posterior. De tota manera, he de dir que a mi també m’ha agradat.

    Una coincidència entre ambdós llibres és que les dones protagonistes, en la seva humanitat imperfecta, tenen força personalitat, mentre que els homes protagonistes són més immadurs, il.lusos, obsessius, febles. No sé si és així com ens veu l’autor…

    És molt difícil crear un estil propi d’escriptura i el d’en Vicenç Pagès, des dels meus coneixements limitats, m’ho sembla. No només és un narrador omnipresent, també intervé i es converteix en protagonista; fins al punt que, de vegades, voldries demanar-li aclariments, o dir-li que vagi al gra i es deixi de giragonses. Ara, l’explicació de la vida i motius de la professora d’anglès m’ha semblat una intervenció divina.

    Jo també sóc partidari del picant, però aquí no calia.
    L’exotisme de les persones, els llocs i les situacions en què es produeixen les relacions dels dos protagonistes per separat ja marquen un trencament de la monotonia en què vivien instal.lats, sense necessitat de demostrar, a més, amb pèls i senyals, que troben parelles de nivell tècnic o potència més alts.

    Us animo a sucar-hi pa!

    JOSEP

  4. El llibre m’ha passat bé però no m’ha entusiasmat. Semblaven la parella perfecte però la mestra d’anglès ho destarota tot i el pobre protagonista es pensa que començarà una nova relació sense saber res de les intencions d’aquella noia, realment, tal com diu en Josep, aquests homes descrits son molt inmadurs i febles.
    Si que és curiós que parli de La Jonquera, un lloc tant de passada a on quasi no m’hi aturo mai, amb aquelles botigues plenes d’objectes que a mi em semblen horripilants i aquella quantitat de trailers aturats!
    Un dia m’agradaria aturar-m’hi per visitar el museu de l’exili que això si que diuen que val la pena. O hi podriem anar tots plegats i provar de tornar a peu cap a Figueres? Jeje! És broma eh

    • La Teresa arriba als seus Límits, una zona nova i desconeguda. Ha estat bé, però no s’hi sent còmode. Millor tornar enrera cap a la seguretat més confortable de Figueres. Però atenció que anar-hi a peu per la carretera pot ser tot un esport de risc!
      A més, entre tant de trànsit, prostitució i altres distraccions no té ni temps de decidir què fer amb la seva vida.
      Situar-se a la frontera pot ser incòmode, inhòspit, però per deixar enrera la monotonia sempre s’ha de trencar algun límit, real o fictici.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s