L’estrany, Albert Camus

L'ESTRANY

L’ESTRANY (títol original en francès, L’étranger) és una novel·la escrita en francès publicada el 1942 per l’algerià Albert Camus.

Explica en primera persona la vida del seu protagonista, de cognom Mersault, des de la mort de la seva mare fins a la seva pròpia; és ell mateix l’estrany. Se sent diferent a les persones amb les que es creua perquè ha perdut il·lusió per la vida. Se sent buit, passiu, indiferent i sense capacitat per a participar veritablement a la comunitat.

Mr. Mersault no és capaç de connectar, enfrontar i veritablement expressar les seves emocions, ni el dol per la mort de la seva mare ni la follia de l’enamorament amb la seva xicota. No cuida, ni tan sols és conscient de tenir, la seva vida interior ni es permet cap mena de transcendència. Així, es mou com un esperit que flota a l’atzar entre les altres persones, sense sentir que és vist ni que pot arribar a aquestes. Potser són persones igualment soles i desorientades, que, com ell, passegen amb un somriure. Sent que no pot controlar la seva vida, i, fins i tot, que ningú pot aspirar a fer-ho, i així les petites foteses el van abocant a poc a poc a l’autodestrucció.

Definir genèricament la figura de l’escriptor Albert Camus (Drean, Algèria, 7 de novembre de 1913 – Villeblevin, França, 4 de gener de 1960) no és fàcil: novel·lista, assagista, dramaturg, filòsof, periodista… Aquest referent humanista en els àmbits del pensament i l’art, de qui enguany es commemora el centenari del naixement, va rebre el 1957 el premi Nobel de literatura  per haver ‘exposat els problemes que afecten la consciència humana del seu temps’. El màxim representant de l’existencialisme, al costat de Jean-Paul Sartre, tenia sols quaranta-quatre anys quan va rebre el reconeixement del comitè suec, però la vida se li va acabar bruscament poc després, el 1960, arran d’un accident de trànsit.

Traducció de Joan Fuster.

Us convidem al menjador de l’escola el pròxim 28 de febrer a les 9h del vespre per comentar el llibre.

Advertisements

2 thoughts on “L’estrany, Albert Camus

  1. Vaig deixar de banda tots els prejudicis que tenia i que més d’un company lector m’havia compartit. Bàsicament que això dels existencialisme era un rotllo avorrit. Però també, i més aquest any del centenari del naixement de l’Albert Camus, les múltiples cites sobre el llibre en diferents articles periodístics.
    O sigui que vaig escometre el llibre com si fos qualsevol altre dels llegits al Club, com si en desconegués l’autor i tot el seu entorn. I res millor per a fer-ho que aprofitar una lànguida tarda de diumenge plujós.
    És una novel•la curta. Té dues parts, una on coneixem el protagonista i la seva forma de vida i que comença explicant l’enterrament de la seva mare i que acaba amb un assassinat comès pel mateix protagonista. I l’altra que, fonamentalment, és el judici sobre aquest assassinat. L’estil és senzill, amb frases curtes i diàlegs plens de silencis i respostes evasives. La trama també és senzilla, lineal. Hi ha un bon equilibri entre l’acció i la reflexions del protagonista. El to sí que és una mica estrany, com si tot passés dintre un somni.
    Tot i ser senzilla, simple, confesso que no l’he entès. No sé quina és la intenció de l’autor, ni les raons del protagonista. Sembla l’actuació d’una persona amb greus deficiències per a gestionar les emocions. Una mica autista. Seria aquest el paradigma d’una novel•la típicament masculina? Aquesta absència de compromisos i emocions seria el contrari de les novel•les romàntiques, sentimentals, femenines? Segons com, m’ha fet pensar en fragments d’algunes novel•les d’en Michel Houellebecq on els protagonistes també pateixen aquesta mancança per expressar els seus sentiments, fins i tot de tenir-los. En aquest cas Michel Houellebecq deixar clar que la causa és la manca d’amor que han patit els protagonistes a la seva infantesa per part dels pares. Però en L’ESTRANY, l’autor no diu que la relació del protagonista amb la seva mare fos dolenta, tampoc diu que fos bona; en tot cas se’n desprèn que era força inexistent.
    No sé, al final he rellegit diverses vegades les tres últimes pàgines a on sembla que hi ha d’haver-hi la clau de tot plegat i … he arribat a la conclusió que l’explicació és que no són importants els diferents compromisos i opcions que agafem en el curs de la vida perquè, per sobre de tot, hi ha un destí que és el que ens tria a nosaltres. I que la felicitat estaria en l’acceptació d’aquest destí. Si l’idea és aquesta, trobo que l’autor s’ha complicat una mica la vida per expressar-ho.
    Tenim mig emparaulada la presència d’un professor de filosofia per el dia de la trobada. Espero que es confirmi i que m’ajudi a entendre alguna cosa més.

  2. Jo em vaig liar una mica amb el títol en castellà i en català.Quan vaig veure “El extranjero” vaig pensar en termes de nacionalitat, d’Estat, en canvi en català, “l’estrany” es refereix a una persona que no sabem gairebé res d’ella que és una desconeguda. Al final vaig optar per la versió en català i sort perquè per mi en Mersault és un estrany en aquest món per les persones que l’envolten i per ell mateix.
    En Mersault sent una total inutilitat a la seva vida: s’aixeca, tranvia, treball, menjar, tranvia, sopar i dormir ni tan sols protesta, és la vida, allò monòton, allò fàcil. És un home sense sentiments ( amb trets de psicòpata) però molt sincer i és aquesta sinceritat el que el porta a la mort. De fet, el condemnen per la indiferència que demostra davant el jutge, per la falta de dolor que va demostrar davant el bagul de la seva mare i per sortir amb una noia a passar-s’ho bé l’endemà de l’enterrament.El jutge és un home molt religiós que només busca raons per indultar-lo ja que li ensenya la creu i li demana que s’arrepenteixi perquè així el podria perdonar perquè només ha matat un àrab i en defensa pròpia.
    Jo, al contrari de’n Joan, penso que aquest llibre parla de ser lliures ja que al final ningú acompanya al protagonista, no es fa amic de ningú i no segueix el que els altres li proposen,ni les recomanancions del jutge ni les del capellà, no s’enganya amb il.lusions ni amb Déu ni amb lleis, només pensa en la seva mamà que va acabar els seus dies en aquell asil i que es devia sentir lliberada i disposada a reviure-ho tot com ell al final.
    En fi, a veure si aquest professor de filosofia ens ho pot aclarir!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s