El caçador d’estels, Khaled Hosseini

Khaled Hosseini va néixer a Kabul , Afganistan, l’any 1965. Quan tenia 11 anys la seva família es va traslladar a viure temporalment a París, però el cop d’Estat comunista i la invasió soviètica a l’Afganistán els va forçar a demanar asil polític als Estats Units. A Califòrnia, es va graduar en biologia i medicina, al mateix temps que va iniciar-se en la literatura. El 2003 va publicar la seva primera novel·la, “El caçador d’estels”, i , després d’un èxit espectacular, el 2007 la va seguir “Mil sols esplèndids”. Juntes han venut més de 15 milions d’exemplars. Actualment, Khaled Hosseini col·labora amb l’Agència de Refugiats de les Nacions Unides (USHCR) i està treballant en una nova novel·la. 

Sens dubte, el fenomen literari més espectacular dels últims anys. Més de 8 milions de llibres venuts arreu de món, traduïda a 48 idiomes, més de quatre anys a la llista de llibres més venuts del “New York Times”.
Una bellíssima novel·la sobre l’amistat, la traïció i el preu de la lleialtat. La inoblidable i colpidora història de l’amistat entre dos nens, l’Amir i en Hassan durant els últims dies de la monarquia afganesa. Un d’ells, fill d’un home ric i poderós, i l’altre, una “hazara” de classe inferior. Després de la invasió soviètica, l’Amir i el seu pare abandonen el país i comencen una vida nova a Califòrnia. Però el passat sempre torna, i el pes de la traïció de vegades esdevé feixuc.

També existeix una versió cinematogràfica.

Ens trobarem el proper dia 30 de novembre a les 9 del vespre a l’escola per comentar el llibre .

Recordeu que a la biblioteca de l’escola hi trobareu varis exemplars del llibre proposat, gràcies a la col•laboració de la biblioteca de Banyoles.

Advertisements

7 thoughts on “El caçador d’estels, Khaled Hosseini

  1. Just acabo el llibre ara i els primers comentaris m’agrada fer-los en calent.

    La meva impressió és bona. M’ha agradat llegir-lo i, en canvi, estic segur que me l’hagués perdut si no fos pel club (aquests és un dels seus valors). És el tipus d’història, d’autor, d’escenari, d’èxit… que no criden la meva atenció a la llibreria. Gràcies a qui l’hagi recomanat.

    La història és dura i bonica a l’hora. M’ha interessat, sobretot, el que passa a Kabul. Molt especialment la part de la infància. Trobo que està molt ben aconseguida la barreja d’amistat i crueltat infantil del protagonista, la seva necessitat d’amor.
    En canvi, hi ha parts que no m’han enganxat tant, sembla com si l’autor les hagués treballat menys. Podria haver estat interessant desenvolupar més el personatge de l’Assef adult, la fugida de Kabul… Vull dir que amb 100 ó 200 pàgines més encara seria millor (però potser espantaria i no se’n vendrien tants milions d’exemplars).

    Dóna molt tema per comentar: l’amistat i la traïció, la fidelitat a les persones i als ideals, els pecats que marquen una vida, la dona i l’islam. … Però a mi sempre m’ha interessat com el poder transforma les persones, siguin quins siguin els ideals o creences, i això no només passa a l’Afganistan, tot i que allà els resultats puguin ser més bésties.

    Buscaré la pel.lícula per veure com resulta a la pantalla..

  2. Jo ja havia llegit el llibre i ja m’havia agradat tot i la seva duresa. Ara l’he rellegit i em sembla que encara m’ha agradat més. Si que la història del llibre és dura però no m’ha deixat mal regust . També té una part maca. Pot ser podria haver escrit una mica més per saber com continuava amb en Shorbat o pot ser acabava així i s’enten que ja tornarà a parlar …….
    També vaig llegir l’altre llibre del mateix autor “Mil sol esplèndids” és una altra història dura i també em va agradar.
    Marta P.

  3. Quin canvi de resgistre! Em refereixo al comparar-lo amb l’anterior llibre. Tot i que diria que tenen en comú que tots dos són llibres commovedors (de COMMOURE: 1 v. tr. [LC] Treure sobtosament d’un estat de repòs, de calma./2 v. tr. [LC] Desvetllar (en algú) una emoció./3 v. tr. [LC] Excitar (en algú) un viu sentiment de compassió, tendresa, admiració, etc.). Tal com dius tu Josep, el club ens obre un ventall de registres que cal agraïr.

    I sí, coincideixo en tot lo altre, a mi també m’ha agradat. Potser això de fer-lo més llarg, doncs no, ja està bé així. M’ha agradat una ciutat que a la primera nevada de l’hivern tanca l’escola i els nens es queden a casa, o surten a fer volar estels; la descripció dels pastuns que algú ja m’havia parlat d’un viatje a l’India, m’hagués agradat saber més coses d’en Khamel (l’amic del pare), l’habilitat d’en Hassan per pescar els estels que cauen del cel,…Però sobretot m’ha interessat i m’he emmirallat en la relació pare-fill del protagonista, aquesta barreja d’enveja i admiració, l’amor del pare s’expressa diferent del de la mare, o no?

  4. Estic a la part quan l’Amir torna a l’Afganistan.
    Fins ara m’ha agradat molt el fet que ens descriu un poble on en aquella època la religió no era tant radical com potser ara mateix. Com hi ha un abans i un després tant dur en la manera de viure, d’uns nens que fan volar estels a una generació de nens que només coneixen la guerra, la por, el soroll dels míssils…
    L’amistat i crueltat de’n Hassan i l’Amir de petits, no sé quin dels dos m’ha fet patir més.
    M’agrada molt el personatge del pare, com es manté ferm amb els seus ideals.

    Joan, has llegit el mateix llibre que jo? Ni l’Amir ni en Hassan tenen mare. Segurament l’amor s’expressa diferent del pare al d’una mare, i de cada persona.

  5. Marissa
    Feia temps que havia regalat aquest llibre per Sant Jordi , i va agradar, me´l volia llegir però no trobava mai el moment. Havia sentit que estava molt bé…. tenia por de patir… així que quan es va proposar no vaig tenir excusa. Es molt bo però molt dur , i segur que la realitat supera la ficció… i després els nostres nens tenen traumes? de què? Hi ha moments molt emotius i colpidors , quan Sohrab després d´intentar suicidar-se diu” que està cansat ” ( de viure) fa molta pena…

  6. Ahir em va fer anar a dormir tard el llibre, no vaig poder deixar de llegir-lo fins arribar al final.
    Realment el moment que diu la Marissa, quan el nen diu que està “cansat de tot”, té un punt molt dur, molt.

    M’ha agradat on l’Amir pregunta si algú sap si la seva història té un final feliç, i ell mateix contesta:

    “Al fin y al cabo la vida no es una película hindú. Zendagi migzara, dicen los afganos: la vida sigue, haciendo caso omiso al principio, al final, Kamyah, nah-kam, crisis o catarsis; sigue adelante como una lenta y mugrienta caravana de kochis.”

  7. A mi també m’ha agradat. És dur però esperançador. Curiosament, m’ha fet recordar quan treballava al Diari de Girona i escrivia la columna de breus de la secció d’Internacional on es dedicaven un línies a les atrossitats dels talibans… Com diu la Marta hem descobert un abans i un després d’aquests països. Recentment vaig escoltar una periodista catalana, corresponsal a Kabul que explicava la realitat actual de la dona afganesa.
    La part que més m’ha agradat ha estat la primera, la de la infància. Com a en Josep m’ha atret les reaccions de crueltat infantil, la culpa que a vegades s’arrossega, les relacions entre pares i fills … Sí, hi ha molt a parlar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s