Jo confesso, Jaume Cabré

Aquest és el llibre escollit des del club de lectura per l’estiu. Ens trobarem el proper 21 de setembre  a les 9 del vespre per comentar-lo.  Bon estiu i bona lectura !!!!!

 Si la botiga d’antiguitats de la família és tot un univers per al petit Adrià, el despatx del seu pare és el centre d’aquest univers, i el tresor més preuat de tots és un magnífic violí del segle XVIII al voltant del qual giren moltes històries d’aquesta novel·la de novel·les. Jo confesso és una llarga carta d’amor d’algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; d’algú que ha estimat de manera incondicional; d’algú que se sent culpable d’una mort violenta, i d’algú que no entén el mal que recorre la història d’Occident.

Anuncis

9 thoughts on “Jo confesso, Jaume Cabré

  1. Em va semblar ideal el Jo confesso per a l’estiu, vaig pensar que el començaria i no el deixaria fins acabar…… però haig de confessar que no he començat i diria que no ho faré.
    Vaig pensant, després d’aquest que tinc ara, després d’aquest que fa temps….. ara me n’han recomanant un i en tinc moltes ganes….total, que em sembla que he abandonat abans de començar-lo.

  2. Hola, com va l’estiu??
    Ja em trobo a la baixada del llibre. I m’agrada… Penso que una entrada darrera l’altra de nous personatges, de semblances amb segles pel mig… Fan d’ell una bona lectura…
    Quan l’acabi més comentaris…

  3. Primerament em va costar agafar una mica el fil de la història , no l’ entenia massa ja que et surten tants personatges que costava seguir-la. També cal dir que quan llegeixes aquest llibre has d’estar ben concentrat i tenir la ment clara. Després em va anar enganxant fins que no vaig poder parar fins el final. Una història molt ben tramada tot gira al voltant del violí i quina facilitat té l’autor per portar-te al passat i de cop tornar-te al present. Però m’han quedat algunes preguntes l’Adrià estimava realment la Sara?? I la Sara a l’Adrià??? En Conrad no s’aprofita al final de l’Adrià???? ……………

  4. “Mea culpa, confiteor”. Em trec el barret davant Jaume Cabré, no per la història en sí, que també, sinó per la capacitat narrativa, pel domini de la llengua, per l’estil… Aquests canvis de narrador, de temps (de passat a present i de present a passat, etc), la barreja de la vida dels personatges que encarnen la maldat, etc… és increïble, això ho fa un altre i li surt un “xurro”. Bé, no sé que n’opina la resta i si molta gent la llegit.

  5. Acabo de llegir i rellegir algunes parts de “Jo Confesso”.
    Admiració el primer. Comparteixo 100% el comentari de la Rocío.
    Després la sensació un punt angoixant que se m’han escapat detalls importants…. la complexitat i magnitud de l’obra és tanta (potser amb una relectura tot seguit… però no ho faré: esperaré els vostres comentaris al bloc i la trobada).

    Per desgràcia a casa coneixem bé els estralls de “l’emperador assassí Alzheimer el Gran” (potser fins hi tot campa pels nostres gens). Trobo que tota la novel.la reflecteix molt bé el desordre mental de l’Adrià. I m’ha emocionat un petit detall: quan la dona de la neteja li roba la medalla.

    No sé si a partir d’aquí el mal continua perpetuant-se…. Perquè… el mal és un absolut? o són les persones que tenen maldat? o és el diable que les porta a fer el mal? L’autor no es mulla, i nosaltres?

    Jo sí considero que la de l’Adrià i la Sara és una gran (i trista) història d’amor. M’agrada molt el contrast entre l’aparent monotonia del dia a dia quan estan junts, i l’entorn convuls que complica la seva relació al llarg dels anys i els separa.

    Un “però”…. Em cansava força la història d’en Bernat amb els seus dubtes sobre la música i les veleïtats literàries.

    Interessant:
    http://quieresquelocuenteotravez.blogspot.com.es/p/yo-confieso.html

    En seguim parlant….

  6. Oblidava dir que també m’ha agradat molt el final….
    Tot i que no sé si l’he entès (després d’haver dedicat un temps a anar enrera i rellegir fragments).

  7. “Un llibre que no mereix ser rellegit tampoc no mereixia ser llegit. Però abans de llegir-lo no sabíem que no mereixia la relectura. La vida és així de cruel.” (Pàg. 745)

  8. M’estic deixant els ulls al llibre però no tinc temps d’acabar-lo, vaig per la 350 però igualment vindré divendres. De moment no vull fer cap comentari valoratiu; veig pels vostres comentaris que us agrada. El meu comentari és més aviat anecdòtic, resulta que m’he fet un fart de preguntar a gent que ja han llegit el llibre, de què va? També he mirat d’esbrinar-ho a la contracoberta del llibre, però, francament, no n’he tret l’aigua clara, ningú m’ha sabut resumir el tema. És estrany, perquè des de la simplicitat de les 350 pàgines, per a mi el tema és molt clar: parla de la vida d’un nen trist i un violí.

  9. Uf, no, Joan, parla de molt més. No et pots quedar només amb la història del nen i el violí. En les seves pàgines hi ha molt més!!!!! Però si que és difícil explicar de què va concretament, d’explicar-ho a algú que no l’ha llegit. Quan vaig començar la lectura, algú em va preguntar de què va aquest llibre que llegeixes i no vaig saber explicar-li, potser ara que l’he llegit i he arribat fins al final ho podria explicar millor. Per cert, si lleigeix la contracoberta del llibre et quedes amb la superfície de la història.
    Sobre el final que comenta en Josep, crec que és un final obert, el lector pot interpretar moltes coses…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s