La punyalada, Marià Vayreda

JORNADA “LA PUNYALADA” A SANT ANIOL

Aquesta vegada en comptes de fer el club de lectura des de l’escola ens desplaçarem a Sant Aniol on els amics de Sant Aniol ens guiaran en l’excursió fins al paratge de Sant Aniol comentant alguns dels escenaris de la novel·la que anem trobant i situant-ne d’altres que queden pels voltants. Farem la sessió del Club de Lectura en l’església de Sant Aniol amb la col·laboració d’un expert en l’obra de Vayreda,  Jaume Vila, i la participació de tothom  que hi vulgui esser.  Podrem dinar un arròs “aniolenc” al prat, tot rememorant la festa tradicional del sant,  i qui sap si també ens visitaran els trabucaires?

La jornada vol ser un acte d’exaltació de “La Punyalada”, del territori de l’Alta Garrotxa i de la lectura.  Hi sou tots convidats!!

Per apuntar-se per l’arròs aniria bé que ho féssiu com a molt tard el dimecres dia 21. Us podeu inscriure als locals del Centre Excursionista de Banyoles, de manera presencial o bé efectuant una trucada, o contactant amb l’AMPA de l’escola del Pla de l’Ametller.

Dia diumenge 25 de setembre de 2011.

Organitza secció del club de lectura de l’ampa i els amics de Sant Aniol

 

Anuncis

4 thoughts on “La punyalada, Marià Vayreda

  1. Tant la primera vegada que el vaig llegir com ara al rellegir-lo, aquest llibre m’ha despertat sentiments contradictoris.
    Trobo que la trama, tot i no ser original, és prou bona, i que s’hi reflecteix prou bé la manera de ser d’una gent, d’una terra, d’uns temps, tots plegats molt durs.
    Però també trobo que es podria haver explicat millor, treure més profit de la història, escriure-ho millor. A més, des del punt de vista moral i ideològic em sembla que no ha suportat gaire bé el pas del temps.

    Els tres personatges principals estan força ben dibuixats, l’Albert una mica pesat amb tanta contradicció interna.
    El final molt encertat, el millor!! Una cosa més ensucrada no podia ser, no seria creïble.

    Com a excursionista és una delicia reconèixer els paisatges de la novel.la, amb totes les seves llicències literàries, mentre t’hi passeges. És difícil fer-se’n a la idea de tota aquella vida que hi havia allà dalt, però l’entorn encara és força natural i autèntic.

    Bé, espero que ens retrobem per parlar-ne tots plegats.
    Fins el dia 25!!

    JOSEP

  2. “Les immenses cingleres que, com les runes d’un amfiteatre colossal, mig clouen la vall diminuta de Sant Aniol, semblava que m’anessin a caure a damunt, i les boscúries d’alzines que s’estenien a banda i altra, des del repeu de les cingleres fins a les clapisses de Bassegoda, fosques com eren, pareixien les negres tapisseries que endolaven el grandiós temple on s’hi celebraven els funerals de les meves il·lusions”.

    M’ha encantat aquest llenguatge, tan atapaït d’adjectius, ric en expressions i paraules referents a la natura, un llenguatge que, sobretot en els paràgrafs més llargs, dona la sensació que és com una espiral que se t’emporta i no et deixa anar. Són fantàstiques les explicacions que l’Albert fa sobre el seu estat d’ànim, també en el moment en què es compara a un gos que segueix al seu amo, en Rafel, que trist!

    El final m’ha desconcertat una mica, ja des de l’inici de la novel·la sabem que l’Albert s’ha fet vell, encanvi el final “i després…res més” sembla la seva mort. Suposo que ve a ser la seva mort figurada, la seva vida a partir d’aquest moment és “res més”.

    • El darrer paràgraf està molt ben vist i escrit.
      Només que ahir en Jaume ens va fer veure que aquest “res més” és també un alliberament, una salvació (pràcticament en el sentit religiós de la paraula).
      Va ser molt interessant, com sempre que convidem experts.

      Has de veure la imatge, quasi fantàstica, d’en Jaume llegint a les fosques gràcies a un sol raig de llum que es posava just a sobre el llibre.

      No ho dic per fer-te enveja, en esperit sé que hi vas ser.

  3. Josep, no saps cóm m’hagués agradat poder-hi ser!. Segur que va ser fantàstic!
    He rellegit el darrer paràgraf, és cert que és com un alliberament, l’Albert se sent “…embolcallat de celísties lluminoses, dolces harmonies i rufagades de brises primaverals…”
    No us va passar que en acabar la novel·la vareu haver de rellegir el pròleg per veure si donava pistes sobre la vida futura de l’Albert i la Coralí?

    Si us plau porteu fotos de diumenge en el proper club de lectura!!! m’agradarà veure la foto d’en Jaume!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s