L’última trobada, Sándor Márai

 Continuem amb una proposta més del club de lectura del Pla de l’ametller, L’última trobada de Sándor Márai.

En un castell al peu dels Càrpats, un vell aristòcrata espera la visita d’un amic que no ha vist en quaranta-un anys. Ell no s’ha mogut mai de les seves propietats; l’altre, en canvi, ha passat molt de temps a l’Extrem Orient. En el curs d’una sola nit, del sopar fins a l’alba, tots dos es batran en un duel de paraules i silencis, d’acusacions i d’evasives: en aquest retrobament, tot girarà al voltant d’un secret que comparteixen i que ha marcat definitivament les seves vides. L’última trobada és una novel·la extraordinària sobre l’amor, l’amistat i la fidelitat; una història en què prenen vida la traïció, l’orgull i l’autèntica noblesa. Una obra mestra publicada a Hongria el 1942, i ara per fi reconeguda arreu del món.

Divendres 19 de novembre a les 9 del vespre al CEIP Pla de l’ametller

Recordeu que a la biblioteca de l’escola hi trobareu varis exemplars del llibre proposat, gràcies a la col•laboració de la biblioteca de Banyoles.

Us hi esperem!!!

Advertisements

7 thoughts on “L’última trobada, Sándor Márai

  1. Ja l’estic llegint . Encara no s’han retrobat els dos amics , em té intrigada el secret que comparteixen i que ha marcat les seves vides però intueixo per on va …. De moment m’agrada el personatge de la Nini.

  2. Em va costar fins a la plana 65, quan arriba la visita. Després no l’he pogut deixar: el secret, les preguntes sense resposta i la venjança intriguen.
    Intueixes per on et sortirà (tot i que al principi pensava en la mare), i hi ha molta reflexió i poca acció, però manté l’interès. Està ben escrit.
    M’ha agradat.

    La resenya parla d’una novel.la sobre l’amor, l’amistat i la fidelitat. Sobre les dues últimes absolutament, no estic d’acord en la primera. No crec que sigui una novel.la d’amor, almenys no en el sentit més habitual de la paraula. I el cas és que ho podria haver fet si hagués volgut…

    Crec que la resposta a la primera pregunta és…………. SÍ.

    Suposo que se’n deu haver fet una obra de teatre, perquè es pot dir que ho és.

    M’he quedat amb moltres frases per a la meva col.lecció. Dos fragments que m’agraden:

    “Sempre acabem responent a les preguntes més importants amb el conjunt de la nostra existència. Allò que es diu entretant no té cap importància (…) és amb els fets de la vida mateixa que es respon als interrogants.” (Pàg. 106)

    “¿Què és la fidelitat? ¿La hi podem exigir a la persona que estimem si l’únic que desitgem és la seva felicitat? (…) I si aquella persona no arriba a ser feliç en l’esclavitud de la fidelitat, però nosaltres no la deixem anar ¿podem dir que l’estimem?” (Pàg. 167)

  3. Ja he acabat el llibre, a partir de la pàgina 65 també m’ha costat.
    En l’edició del llibre que he llegit, la que hi ha a la biblioteca de l’escola, malgrat ser barata és atractiva, amb un retrat molt bonic d’una noia pintat per Eduard Manet, però quina relació té amb el llibre? És el retrat de la Krisztina desaparegut de les parets del castell? El gruix del paper de les planes del llibre és una mica exagerat i quan les passes tens la sensació que en passes dues en comptes de només una. Intervé el tacte en la lectura? És important tot això pels lectors? Suposo que depèn del contingut del llibre.
    En quant al format i l’estil, del negre sobre el blanc, aquest llibre és molt similar a un altre que ja vam comentar, El silenci d’en Gaspar Hernàndez. Un escriptura tupida, sense espais en blanc, compacte. Fruit de les interminables, repetitives fins a l’obsessió reflexions del protagonista. Allò que vulgarment s’anomena, amb perdó, palla mental.
    I quina és la resposta a la primera pregunta, la pregunta que després de les tortuoses reflexions arriba el protagonista? Tu Dolors dius que és SI; sí, és molt possible. Tot i que la “peculiaritat” de la Krisztina podria ser ben bé que és un esser més lliure que els dos homes i no té cap prejudici per estimar-los a tots dos. La resposta a la segona pregunta és prou òbvia tal com senyala el convidat. El desig és una força que no està lligada a l’objecte del desig. El desig és el motor de la vida, tots som fills del desig i sense ell no existiríem. L’única cosa que pot tranformar el desig en delit és la seva comprensió completa, no sols mental.
    A mi m’ha quedat una altra pregunta: què significa ser covard? I quina importància té això per a la vida?

  4. Un dia el convidat va haver de triar, probablement li van obligar. Dir que la tria era entre amor o amistat segurament seria simplificar massa, i tampoc és el més important. La qüestió és que no es pronuncïa, evita el problema, fuig. En això consisteix la covardia.
    Importància per a la vida? Aquest és un cas extrem que en condiciona tres. Però un acte de valentia també ho podria haver fet. Diàriament tenim actes de covardia o valentia que passen desapercebuts.
    Si la pregunta és: què hagués estat millor? Uf!! En teoria, ser conseqüent amb el que penses i sents et porta a una vida més autèntica, sovint requereix una bona dosi de valentia. Però no et garanteix la felicitat.
    El cas contrari depèn de si tens una “consciència” gaire emprenyadora….

  5. Uffffffffffff ja he acabat , m’ha costat força . Calia tanta palla per arribar fins el final?? Se m’ha fet molt llarg tantes preguntes i cap resposta … Com en Joan a vegades em pensava que passaves dues pàgines en compte d’una.
    Sobre la pregunta de’n Joan que significa ser covard , per mí ser covard és una persona que té por el perill. De què té por en Konrad d’enfrontar-se a l’amic? o enfrontar-se a l’entorn? Perquè no es prou valent de fugir amb la Krisztina? Perquè mentre el general va parlant no l’interromp cap vegada o gairebé cap? Tan covard és ??

  6. Sí Josep, ser covard és fugir, no afrontar la realitat. El general tan valent, també és covard perquè s’amaga 8 anys a la casa del bosc? M’agrada la pregunta que fas Marta perquè jo també he trobat una mica estrany que un diàleg entre dos amics que no s’han vist des de fa 40 anys es torni un monóleg, perquè no contesta el convidat?
    I una de les reflexions que més em va agradar del general és quan descriu el seu amic com una persona que no s’accepta com és, que vol ser una cosa diferent a la que és i que per tant mai serà feliç, i també que és una de les causes del odi cap ell. Més aviat sembla un torneig, una lluita entre enemics, a veure qui té més raó, que no pas un llibre sobre l’amistat. I sobre el genral també se li pot dir que és més fàcil veure la palla a l’ull de l’altre que la biga al propi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s