“Madame Bovary”, Gustave Flaubert


Madame Bovary narra la història d’una dona de províncies insatisfeta, educada en l’esquema burgès de l’època que la porta a viure en un món irrealment romàntic i a cercar la solució del tedi de la seva vida en les aventures amoroses. Emma Bovary és la protagonista d’aquesta esplèndida novel·la que, quan va ser publicada el 1857, va ser titllada d’immoral i va provocar un gran escàndol a la societat francesa de l’època, que desembocà fins i tot en un judici contra l’autor. La posterior absolució de Flaubert va donar a l’obra el reconeixement del públic i una gran difusió. Avui dia, Madame Bovary és considerada una de les obres mestres de la literatura universal.

Ens tornarem a trobar el divendres dia 1 d’octubre a les 21h a l’escola, i en aquest cas per comentar “Madame Bovary” de Gustave Flauvert comptarem amb la presència de Joan Solana.

Advertisements

13 thoughts on ““Madame Bovary”, Gustave Flaubert

  1. Hola,

    He començat a llegir Madame Bovary , és una versió amb el proleg de Mario Vargas Llosa. De fet el llibre l’havia llegit a l’institut en l’assignatura de literatura castellana , amb en Joan Solana. Malauradament no recordo res de quan el vaig llegir …… de moment passa bé . Trobo en Charles Bovary un pobre home , sensible , sense imaginació ……. Des del principi ja es veu que el matrimoni amb l’Emma no arribarà a bon port . L’Emma vol ser una dona lliure i s’adona de l’error que comet en casar-se amb en Charles . Veure’m com acaba ……..

  2. Estic a la part principal del llibre i realment és fantàstic, la manera d’escriure quan l’Emma està preparant la fugida amb en Rodolfo , ella li diu , estic llegint una versió castellana : “¿Que desgracia me puede ocurrir? No hay desierto, no hay precipicio, no hay océano que yo no atrevesara contigo. A medida que vivamos juntos será como un abrazo más apretado cada día, más completo! ¡No tendremos nada que nos perturbe, ninguna preocupación, ningún obstáculo! Estaremos solos para nosotros, enteramente, eternamente ….¡Habla, contéstame!” Ostres tu que maco no? si fos veritat ….. però em sembla que el que vol l’Emma és molt difícil de tenir …. és una obsessió malaltissa . I després més tard em fa gràcia quan en Rodolfo està sol diu : ” yo no puedo expatriarme, echarme encima la carga de una niña ” i continua : “¡Ah, no, no, mil veces no! Sería demasiado estúpido!”.

  3. Ja he acabat el llibre i m’ha encantat. Es un retrat del que passava a aquella època. Flauvert ho sap descriure molt bé d’una manera molt real. Al final del llibre es troben una mostra de cartes, de la correspondència que va tenir l’autor mentre escrivia l’obra i realment em sorprèn de l’exigència i el que va tardar a escriure-la , segons sembla hi havia dies que només escrivia quatre o cinc línies i es desesperava ja que no trobava les paraules adequades, tot ho tornava a revisar i no volia que es repetissin els mots …. hi ha moments que sembla un torment i vol deixar-ho correr. Però no va ser així .

  4. A primers d’estiu vaig llegir “A sang freda”, de Truman Capote. Molt bo, però m’hi he obsessionat una mica, la veritat…
    He llegit més llibres de l’autor i relacionats, he vist pel.lícules, i he anat a la ruta literària que han organitzat a Palamós sobre l’estada de Truman Capote a la Costa Brava dels anys 60’s, mentre escrivia “A sang freda”.

    I això a què ve ara?
    Resulta que Capote també es va obssessionar amb aquella història, de fet va venir aquí per poder-s’hi concentrar totalment, lluny de la vida social agitada que tenia a New York. Per què? Perquè estava convençut que aquella seria la seva obra mestra, com així va ser.
    Ell admirava Flauvert, i comentava a tothom que estava fent el seu Flauvert, per la minuciositat amb la que treballava, l’exigència amb ell mateix, la dedicació i la perfecció del resultat.
    Després d’aquest llibre, va viure 20 anys més i no va acabar cap més novel.la.

    La Marta P. m’hi ha fet pensar…

  5. Fa pocs dies he començat a llegir-l’ho,100 pagines,i es nota aquesta minuciositat al escriure,amb quatre paraules ben trobades i posades et descriu tota una escena i et va engantxant .Suposo que encara no estic al cor de l’història però també m’ha semblat com diu la Marta P. aquesta obsesio de la Emma amb un amor i vides perfecta i feliç.Com de conte de princeses,fins al que he llegit, pero no veig que en Bovary sigui tant pobre home…es molt dintre la normalitat,treballador i feliç amb amb el que te no…
    Potser la relacio ja neix coixa quan es un casament de l’epoca,una mica emparaulat i dintre la normalitat de moltes relacions potser mes normal ara que en l’epoca de la historia. Potser quan acabi penso tot diferent.

  6. Genial! Feia molts anys que l’havia llegit però ara m’ha agradat molt.
    És una novel.la plena de vida i penso que el seu autor, un home, fa que els lectors i lectores ens sentim que som l’Emma perque parla dels somnis d’una persona que creu dintre seu que la vida pot ser molt més intensa i generosa a partir d’un moment determinat, en concret quan transgredeix la norma i es mira al mirall. A partir d’aquí comença a viure la passió i a patir.
    El final no podria estar més bé perque acaba amb un suicidi i és que ella no esta cansada de viure sino que esta cansada de patir i jo penso que és per això que la gent es suicida.

    • Perdona però me’n vaig adonar del meu error quan vaig haver enviat el comentari i em sap molt de greu! De totes maneres és una passada de llibre i estic segura que t’ho passaràs molt bé llegint-lo.

  7. Si no hagués estat pel Club de Lectura no hagués llegit Madame Bovary, i m’hagués perdut una gran novel·la. La part final, la descripció de la mort i agonia d’Emma és brutal, em sap greu dir que vaig gaudir llegint aquesta part, no pel què explica sinó per la manera com ho explica, el llenguatge que utilitza, la descripció de les escenes. En algun lloc he llegit que Emma és un personatge que pot semblar-se al Quixot, per cóm la lectura de novel·les romàntiques la porta a viure l’amor d’una manera idílica… també em fa pensar en el personatge d’Anna Karenina… Bé, en resum, he gaudit molt llegint aquesta novel·la, el personatge d’Emma m’ha fet emocionar.

  8. Un bon llibre, l´havia llegit fa temps, molt ben escrit ,amb quatre paraules et pots imaginar una situació.
    Jo també penso com en Mansi, que en C. Bovary no és pas un pobre home, és un home normal…. feliç, senzill… En canvi l´Emma la trobo una dona molt pesada, amb molts alts i baixos. Els seus amants es cansen d´ella ,exagerada en l´amor, que més que disfrutar-lo el pateix.
    Em fa gràcia això que fa de comprar tant quan està desanimada , amb deutes i coses innecessàries sembla que reflexi l´actualitatat.
    Una altre cosa que he trobat curiosa és la relació entre Madamme Bovary mare amb Emma, com es suporten… la seva relació(entre jove i sogre davant C. Bovary).
    Ja en parlarem….

    M

  9. L’he rellegit després d’anys i diria que, tot i que ja em va agradar la primera vegada, aquest cop més.
    Els capítols de la demanda d’ajuda a Rodolphe, i de l’agonia i mort són realment molt bons. També hi ha aquella escena de passeig inacabable en fiacre per Rouen, boníssima!! I una de molt sensual a l’habitació de l’hotel…
    I frases memorables: “de totes les tempestes que cauen sobre l’amor, una demanda pecuniària és la més freda i desarreladora.”
    o “Els ídols no s’han de tocar: el daurat queda a les mans.”

    No estic gaire d’acord amb plànyer gaire l’Emma, fa pena això sí, però no em mereix gaire compassió (en Charles potser més). Dir que tot ho fa per amor no és disculpa. Si hagués anat amb 50 homes, sempre hauria estat per amor.
    Segur? Sobre això hi ha un conte d’en Quim Monzò, de només dues planes, “L’enteniment”. Sintetitza molt bé aquesta qüestió.

    En parlem divendres…

  10. Sento ser la nota discordant, però a mi no em va agradar gaire. Se’m va fer feixuc. La història en si em va agradar, però no la manera en què està escrit. Em va semblar un llibre discontinu, com escrit a batzegades. I tot i ser molt lent, vaig trobar que se’n podia haver tret més suc, de cadascuna de les relacions de l’Emma. No sé, em semblava que, de cop i volta, l’autor canviava de situació sense haver acabat de tancar l’anterior.

    Sento haver-me perdut la classe magistral d’en Solana, segurament ara ho veuria diferent, però volia acabar el llibre i, si hagués vingut, segur que ja no ho hauria fet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s