“L’illa de l’última veritat” Flavia Company

Mathew Prendel és un metge seriós i reservat sobre el qual tothom fa especulacions. A ell no li agrada parlar ni de la seva vida ni del seu passat. Es nega, sobretot, a donar detalls de l’atac pirata contra el seu iot, a les costes de l’Àfrica equatorial. No vol parlar tampoc dels dos companys que va perdre juntament amb l’embarcació. I encara li agrada menys parlar dels cinc anys que va estar desaparegut, nàufrag perdut, en algun punt de l’Atlàntic. Només quan sap que està malalt sent la necessitat de confessar la seva història secreta a la seva amant dels últims anys. Una història impactant, tan increïble com només poden ser-ho algunes històries reals.

Divendres 28 de maig del 2010 a les 9 del vespre al CEIP Pla de l’ametller.

Us hi esperem! No hi falteu!

Anuncis

15 thoughts on ““L’illa de l’última veritat” Flavia Company

  1. Ahir vaig començar a llegir el llibre i em va anar enganxant que ja ha llegit tota la primera part però també he trobat a faltar elements, suposo que tens ganes de saber que passarà amb el personatge i per això t’enganxa , a veure si sobreviu o no …… Realment és ben cert el comentari que ens han enviat la Marta J, no s’aprofundeix en els personatges , falta informació . . En algun moment de la lectura ho he relacionat amb la Pell Freda , els altres llibres que comenta Julià Guillamon no els he llegit . He intentat posar-me a la pell del protagonista quan es troba al mig del mar sol , que no sap on anar …. realment és una situació angoixant, de por, no sé moltes sensacions juntes , pensa en salvar-se encara que hi ha moments que diu que es morirà. He apuntat un parell de frases que m’han fet reflexionar : “Un no s’escapa de res quan busca una altra cosa, i ell havia vist que la vida podia ser una altra cosa” . Una altre : “Quantes vegades es fan coses inútils”. Ara em falta la segona part .
    Marta P .

  2. Curt, però intens. Té un bon principi i plantejament, i té un bon final. Si de cas, baixa una mica el nivell a la part central.

    Està prou bé. Ara, no per comparar-lo amb “La pell freda” com fa algú, no és tan colpidor. Sí que hi ha coincidències: tenim dos homes a una illa, aïllats, i veiem com això va modelant la seva personalitat, es pertorben (encara que aquí tinc els meus dubtes sobre en Nelson). A nivell d’història no hi ha el poderós estímul exterior que tenen els personatges de “la pell..”, aquesta és més normal; però tampoc hi ha unes reflexions tan profundes sobre la naturalesa humana.

    Pel que fa a la trama, crec L'”un” va confeccionant un pla sobre la marxa, no té un rampell irreflexiu a última hora… No ho crec. L’altre no sé si moralment és millor, què hagués fet al lloc de l’un?
    Em pregunto: no podia haver-hi hagut problemes d’idioma?

    Vaig llegir una entrevista a l’autora on deia que li agrada anar per la via ràpida, no entretenir-se molt en els detalls. Això pot tenir a veure amb la falta de definició dels personatges que diu la Marta. Però també té aquestes frases tan directes, força interessants…

    Més Frases (a part de les de la Marta):

    “…És com una llanterna: il•lumina el que se li mana i el que no.”
    “… en la navegació, com en la vida, el rumb s’ha de canviar abans de trobar-hi l’obstacle.”
    “Hem de fer coses a la vida que més tard tinguem ganes de recordar. Mirar enrere i sentir que ha valgut la pena.”
    “La força és una manera trista però infal•lible de constituir una majoria.”
    “El que importa és el que fas amb la teva vida, no on ho fas”
    “Un home sense un objectiu comença a abandonar la seva condició d’home i s’acosta a la d’animal.”

  3. El llibre m’ha agradat , com diu en Josep curt però intens. El final m’ha deixat amb molt interrogants , no m’esperava que acabes d’aquesta manera.

  4. Tot just he començat el llibre i he llegit poc tros per opinar.
    De moment comento la imatge de la portada, i és que a mi m’encanta anar mar endins i estar-me estona així, fent el mort…….i ens els temps que es podia anar d’un costat a l’altre de l’estany també m’agradava fer-ho al mig de l’estany, tot i que al mar es respira un aire únic….no sé si després de llegir el llibre seguiré fent-ho 🙂

  5. Si és veritat fer el mort és molt agradable i és veritat Marta que en el mar es respira un aire únic . Jo he llegit el llibre i si que continuaré fent el mort 😉

  6. Em trobo un altre llibre que a la darrera pàgina em fa tornar a la primera…
    Penso que la part central sembla mancada de contingut, però imagino que l’autora si que sap el perquè. Doncs guarda pel lector tot un mon de possibilitats, l’engranatge que porta l’historia dels dos nàufrags, esta mancada de substància de lo que em podríem dir lectura enrevessada, plena de densitat. Anar a buscar amb més força el que ha de ser la relació humana en una illa deserta. Però hi es, segur que la connexió entre ells dos hi era i molt profunda. Del contrari on en trauria en Nelson la coartada? ( a lo millor ho guarda per que cada lector hi busqui la seva, i nosaltres poder-ne fer una bona tertúlia)
    La Phoebe, ja ens diu que acaba de conèixer un home ple de misteri, fins els amics diuen que no sembla ell… Llavors doncs crec que el que li explica el suposat Dr. Prendel, és lo que qualsevol persona li agradaria de fer, en circumstancies difícils… El pare d’en Nelson li diu a la Phoebe. “En Nelson no era com els seus germans; ell necessitava volar” i afegeix… (I respirar a fondo, com si en lloc d’aire busqués un consol) Que faria un home aventurer, que a les mans li cauen unes bosses de diamants? Buscar una vida lluny del seu passat, però prou atractiva com per poder gaudir de l’aventura. On i com que més li dona…

  7. Ara mateix he acabat el llibre, és curtet i es llegeix molt bé.
    Jo no he trobat a faltar contingut a la part central ( però tinc molta imaginació si fa falta..) i el final és molt bo.
    No la compararia amb “La pell freda”, en cap sentit.
    Alguna frase:
    “……la gent sempre es beu en forma d’alcohol les coses per a les quals no troba solució”
    “Quin misteri, que les persones no ens atrevim a actuar segons els nostres desitjos i conviccions i que preferim els dels altres”.

  8. Vaig un pèl endarrerida. Encara me l’estic llegint perquè tot just l’he començat aquest cap de setmana. Estava acabant “El libro de los amores ridículos” de Milan Kundera per fer-ne un informe de lectura, i ara haig de llegir “Eva Luna” de Isabel Allende. Però faig un kit-kat per llegir-me “L’illa de l’última veritat” perquè veig que és ràpid i molt amè. M’he llegit els vostres comentaris i encara em dóna més ganes de continuar llegint. Ja acabaré de posar el comentari. De moment, m’agrada.

  9. Jo vaig una mica més endarrerit i l’acabo de comprar.Aquest vespre o bé demà el llegeixo.No n’he llegit ni una paraula i m’agradaria fer-ho de una tirada.Tant bon punt l’he tingut a les mans m’ha generat bona sensació(el color taronja es el meu favorit) i al mirar-me la portada he recordat que ja l’havia tingut a les mans suposo que algun dia mirant que comprar tot i que no em sonava per res el títol.
    A vegades penso que m’agradaria viure una temporada en un lloc molt aillat,amb molt poca gent.
    Quan comenci a viure en aquesta illa pensaré igual?

  10. Hola! Moltes gracies pels vostres comentaris, molt interessants. Sens dubte hi ha tantes maneres de llegir com d’escriure, oi? (Escric amb un ordinador sense accents, avui; disculpeu).
    Entenc les vostres opinions: la sintesi, es cert, te un preu a l’hora d’explicar una historia que, sobretot, vol ser un recorregut moral per la identitat.
    Seguim!

  11. Aprofito l’ocasió, que no sempre ens és donada, per felicitar l’autora.

    La qüestió moral l’hi he vist, però no jutjo a cap dels dos amb més severitat, ¿què hagués fet en Prendel si hagués pogut? ¿què faríem nosaltres en aquella situació? El que estigui lliure de culpa que tiri la primera bossa de diamants…

    Al llibre també hi ha una constant força repetida convidant d’una o altra manera a aprofitar la vida, he trobat interessants les reflexions. I jo crec que aquest pensament guia l’actuació d’en Nelson, però em dóna la impressió que el passat li juga una mala passada i no sé si aprofita gaire el present… Diria que no.

  12. Gràcies, Josep. En efecte, estic d’acord que no es pot jutjar cap dels dos. I en efecte també, hi ha una constant invitació a aprofitar la vida. Hahahaha, el que estigui lliure de culpa que tiri la primera bossa de diamants, hahahaha, molt bo! Interessant el teu punt de vista: no aprofita Nelson e present? Probablement l’aprofita només per intentar expiar una culpa que no el deixa viure… Nelson només substitueix Prendel per salvar-se o, d’alguna manera, ho fa per no haver mort Prendel, per no haver comés cap assassinat? Gràcies per compartir el teu punt de vista!

  13. L’Illa de l’última veritat, m’han encantat.
    Molt curt, sí, però molt intens. Jo no estic d’acord que falti descripció dels personatges. Al no conèixer-los realment, fa que no t’imaginis el FANTÀSTIC final.
    Em va sorprendre, i molt. Ens el podríem haver imaginat des de les primeres línees. Ens ho diu, en això m’ha recordat a algun llibre de l’Àgata Crisi
    Ja fa alguns dies que l’he llegit, però tot i el pas dels dies, cada vegada que comento alguna cosa del llibre amb algú, se’m posa la pell de gallina. Pocs llibres, ho han aconseguit.

  14. A l’autora,
    Aquest divendres, hem fet la trobada del club per parlar del llibre. Penso que és una de les poques vegades que la gran majoria de nosaltres ha expressat que el llibre li ha agradat molt.
    Del que ha quedat clar, es que cada lector acaba amb una particular aportació. Com sempre cada un exposa el que li ha fet sentir. I és aquí on s’enriqueix el debat.
    – Segur que els dos personatges, varen mantenir una relació més profunda de la que en primer pla queda escrita.
    – L’historia d’en (Prendel) explicada per la Phoebe, és la que en Nelson li convenia?
    – Podia en Nelson suplantar al Dr. Prendel. Un portuguès a Nova York. L’idioma, els amics, el pare que tan parlava. I sobretot voler oblidar el passat?
    – La vida de pirata d’en Nelson, segur que amagava més del que se’ns deixa entreveure. Si havia de fugir, era la millor quartada la que va escollir?
    Tot l’entramat aflora un munt de preguntes, de refleccións situacions que cada un ha llegit d’una manera. I es on ens hem enriquit plegats de cada comentari. Hi havia qui pronosticava una rellegida.
    Em sembla que per a l’autora si li ho preguntéssim, i ho faig. Ens podrà encara donar una altre resposta.
    Per cert, escriure un llibre no és fruit d’avançar plana a plana i a final crear un final pensat en la darrera frase, imagino jo. Segurament la barreja de idees (enganxades en postics com deia un) fa que l’historia sigui una lectura oberta a cada lector.
    En nom de tots els companys i companyes del club de lectura del Pla de l’Ametller, et dono les gràcies per la bona lectura i l’interessant debat que va generar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s