L’home d’origami de Joan Carreras


Deliciosament provocadora. Cinc històries creuades sobre la passió, el joc, la creació i els sentiments; sobre les relacions humanes. Una novel•la plena de girs inesperats i de situacions insòlites, magistralment construïda.

Divendres 30 d’abril del 2010 a les 9 del vespre al CEIP Pla de l’ametller.

En aquesta ocasió, un vídeo català ens trasllada de manera molt original i efectiva a la novel•la de Joan Carreras.
L’actriu Mar Serra fa una lectura dramatitzada del monòleg que comença a la pàgina 39 del llibre.

Com és habitual, a la biblioteca de l’escola hi trobareu varis exemplars del llibre proposat, gràcies a la col•laboració de la biblioteca de Banyoles.

Us hi esperem! No hi falteu!

Anuncis

22 thoughts on “L’home d’origami de Joan Carreras

  1. Gràcies per haver triat aquest llibre al vostre club de lectura. Confio que la novel·la us sembli d’interès… Si us trobeu per comentar-la i n’escriviu res m’agradarà llegir-ho. Gràcies de debò i bona lectura.

    Joan Carreras

  2. Quan un escriptor, que s’enreda en un art tan complex com la papiroflèxia. No és d’estranyar que el seu heroi un trobador a la Provença del Segle XIII,
    Li ajudi arribar a la fama. (Oh dic per com imagino devia resoldre els afers) Així el llibre entre en un espiral de fets que d’entrada m’han deixat indiferent. Una antiga companya, un aprenent de mag, una filla que fuig de ell i un policia de nom Martí, que acaba com a màrtir. Cada una de les histories acaben coincidint per alguna raó. Almenys a mi fins les darreres pàgines no em feia molt el càrrec d’on volia anar a parar. Llavors ho destapa i et quedes com aturat. He rebobinat i m’adono per on va… No deixa de ser una crua realitat de la vida. qualsevol es pot trobar immers en un dels fets. Són llaços que s’estrenyen per ofegar a les convivències dels humans. Per a tant ara reconec que no m’ha desagradat, li miro l’interior, i m’entra un calfred en pensar en la Cèlia.

  3. Ostres, jo estic encara en les primeres planes, com que és pel 30 d’abril…vaig s’aturada de lectures. Però, renoi, està bé que el mateix escriptor s’interessi pel què diem…Quin club que tenim!

  4. Imposa respecte fer la crítica d’un llibre sabent que l’autor està a l’aguait. Sobretot quan una de les coses de que parla el llibre és de l’ego dels escriptors. És un llibre ben escrit, amb un estil de narrativa una mica poètica, amb metàfores, tant en el text com en l’acció, i un punt de vista indefinit entre el narrador i els protagonistes. Parla de la relació. La relació entre les persones, pares, fills, amants, esclaus, amics. Tot i que en el fons parla de la no-relació, del mur que ens envolta i impedeix la relació, la incapacitat d’estimar quan ens deixem portar per aquest ego disfressat de mil i una excuses. M’ha fet pensar en el llibre Les partícules elementals de Michel Houellebecq on també parla de fills que els pares no han estimat i de grans són incapaços també d’estimar. De totes maneres trobo que els personatges queden poc definits. En quant a l’estructura del relat, em fa gràcia perquè, tot i que sembla ben organitzat amb tres capítols, l’acció transcorre de la mateixa manera com el protagonista explica que escriu el seu llibre: seguint un fil que la mateixa història desenrotlla.
    I per posar-hi una mica de pebre, més que fixar-me en la història d’esclavatge, o en la de l’incest o pedofília, m’agradaria parar esment en un dels aspectes d’aquesta relació que parla el llibre. És quan les amigues es troben per parlar d’amors i penso que, a vegades, és més important que la relació en sí, el fet de poder-la explicar a les amigues. És més important el desig que la realitat. El sospir.

  5. Fa dies que vaig llegir el llibre, i la veritat és que amb cada llibre que llegim em passa el mateix, quan veig els comentaris vostres penso si he llegit el mateix llibre!!

    Jo he llegit un llibre on un home accepta tenir a una dona per esclava, el mateix home que no té cap relació amb la seva filla, però que espera que després de fer-li una rosa de papiroflèxia oblidi els anys que no ha tingut pare i l’accepti.

    Un home madur que té un embolic amb una noia, i un altre home que fuig de la realitat…. (no dic res més..)

    De fet, unes històries que et fan tenir ganes de llegir per saber què passarà, però que tot i que està ben lligat, et quedés amb un final ….no sé, potser massa ben lligat.

    Joan, el més important crec que és el sospir real … si no, pots acabar fent figures de papiroflèxia 🙂

  6. Em deixeu ben parada. No he acabat de llegir el llibre. Estic per la meitat però veig els vostres comentaris i desconcerten. Continuaré llegint a veure si els acabo d’entendre. L’únic que puc contestar de moment és a en Joan sobre el tema de les amigues. Jo prefereixo fer-ho. disfrutar-ho i no explicar-ho a ningú. La gràcia està en quedar-s’ho per un mateix i gaudir-ho en silenci. Em sembla Joan que caus en uns tòpics… De moment a mi m’intriga la Cèlia. M’encanta. No sé si continuo llegint si arribaré allà on heu arribat vosaltres.

  7. Aquest cap de setmana he acabat de llegir el llibre. He reflexionat sobre els vostres comentaris i el comentari que em va fer la Marta J. en el sopar al japonès. A la Marta no li ha agradat el llibre o més ben dit el lligam de les diferents històries (Marta, em corregeixes si m’equivoco). Evidentment, al principi em vaig quedar amb la declaració d’esclavatge de la Cèlia. Intrigant. La meva imaginació va anar més ràpid que la meva lectura. Penses, ostres com una dona es pot denigrar tant, però després comprens que no és així, que la determinació de la Cèlia l’ha pres ella sola, tota sola i sap perfectament el que està fent, en canvi a la realitat hi ha dones i homes que ho són i ni s’adonen i la societat ho accepta.

    Al final del llibre descobreixes que el veritable esclau és en Narcís. La Cèlia l’ha manipulat i s’ha venjat per no haver-la ajudat. I l’altre, burro, ha caigut de tres potes. Homes!
    A mi el que més m’ha agradat del llibre són precisament els personatges, gent normal i corrent, del carrer, els nostres veïns, nosaltres mateixos, plens de defectes i de misèries, de secrets que no sabem com amagar, immensament humans. No hi trobo gens de poesia en la narrativa. Ho sento, Joan. Trobo que és una narrativa molt senzilla, però precisament per això crec que està ben escrit. Els personatges són molt humans. M’agrada perquè hi ha moltes històries, els personatges estan al final relacionats entre ells a vegades per simples casualitats però és que la mateixa vida és així. En una pel·lícula és més fàcil crec que de portar històries simultànies, en un llibre em sembla que el lector espera més trobar un relat de principi a final sobre un personatge i veure’n l’evolució. En aquest cas el llibre el trobo força trencador. El lligam per mi són les relacions humanes: són peces d’un trencaclosques (la vida és un trencaclosques i nosaltres en som les peces), n n’hi ha que encaixen a la primera i d’altres que els hi fots un cop perquè encaixin perquè creus que aquella peça hi ha d’anar allà per força.

    Continuo sense entendre les ganes d’explicar una relació a les amigues que diu en Joan. Jo en el llibre no ho veig. La Gina està vint anys amb un home i les seves amigues no saben ni qui és ni quin tipus de relació té… per tant, no ho entenc a què es refereix en Joan.

    M’agrada molt el personatge d’en Narcís. Increïblement patètic. M’encanta. Quan llegia li vaig posar cara, espero que em perdoni, tot i que amb les accions no s’hi assembla gens m’hi va fer pensar potser per l’edat. Aquest persoantge el trobo genial. Desmitifica molt a l’escriptor i a més és una home tant home…És simple i el pobre no sap llegir entre línies ni que li posin un teleprompter com als periodistes de la tele.

    Respecte als personatges de la Cèlia i en Genís. Tots dos afectats per una infància crua, sobretot la Cèlia. Potser l’encreuament final d’aquests dos personatges és el menys creïble, o el més forçat.

    He après com en Ramon a apuntar-me comentaris en una llibreta. Escric alguns paràgrafs del llibre.

    “Cadascú pot escriure el seu somni amb tantes paraules com vulgui, però si ho pots simplificar tens més opcions d’aconseguir-ho”.

    “Només superarà aquesta altra dificultat si per fi es mostra com és i escriu sense mesura, encara que sigui sense fortuna, i parla d’un home sol que no sap estimar i a qui ja se li fa tard per aprendre’n”

    “…viure també consisteix en un intent d’aprendre a estimar. Hi podria afegir que aquest intent no sempre és reeixit”.

    En la planta de la mort creuen que existeixen dos tipus de persones: les que estimen i les que no estimen i no saben estimar. Jo afegiria també els grup de persones que accepten amb resignació el seu destí, sigui quin sigui fins i tot a vegades creuen que ja el tenen marcat pel simple fet de ser fill d’algú (com en Genís) i els que lluiten dins les seves possibilitats per fer-se el destí (amb més o menys sort d’aconseguir-ho) però hi lluiten.

    Per debatre:

    – Qui és esclau de qui?
    – Les relacions entre pares i fills
    – Les relacions entre homes i dones. Unes esperen massa i els altres donen poc? (És un tòpic?)
    – El personatge de l’escriptor
    – La narrativa
    – La connexió de les històries

    Aquests són alguns temes, n’hi ha d’altres…per suposat!

    A veure què en pensen els altres. Falten comentaris.

  8. M’ho he passat molt bé llegint l’home d’origami. Trobo que l’autor dona molta importancia a l’inconcient de les persones perque primer sembla que és la raó la que manarà però en el moment de pendre la decisió, és l’inconcient el que actua en els personatges. Això m’ha agradat perque penso que és així com funcionem la majoria del mortals.
    També he trobat interessant la comunicació entre els personatges. Ens demostra que no es comuniquen prou bé i això els crea conflictes a les seves vides perquè realment no s’escolten els uns als altres ja que la seva preocupació més important és pensar què diran quan es trobin amb l’altre.
    Ah, també vull afegir que estar enamorat és meravellós però crec que és una malaltia!.

  9. Bona tarda a tots,

    Necessito la col·laboració d’un col·lectiu de lectors, i quin més adequat que el Club de lectura del Pla de l’Ametller. Estic escrivint una novel·la curta o una narració llarga, depén de la vostra afiliació a la terminologia literària, que presentaré per la modalitat de Narrativa dels Premios Federico García Lorca que la Universidad de Granada celebra enguany. No és el meu objectiu transmetre-us una sinopsis d’aquesta, ja que de moment prefereixo que romangui en l’anonimat, quan la presenti al Rectorat i el jurat declini la decisió, llavors un altre gall cantarà. La col·laboració és molt sencilla: m’agradaria poder-vos un enviar un tipus de “qüestionari/entrevista” en el cual se us preguntarà pels vostres paratges preferits, el medis de canalització dels sentiments, la necesitat de cert aïllament en moments difícils o no, etc. Sens dubte, aquests qüestionaris/entrevistes seràn anònims, no és la meva intenció violar la intimitat de ningú, simplement vull realitzar un equilibri estadístic i psicològic de les preferències dels lectors en quant a la canalització dels sentiments i les relacions humanes es refereix.

    Si hi esteu d’acord m’agradaria que m’avisessiu i així poder acordar algun medi per enviar aquests qüestionaris/entrevistes.

    Gràcies per anticipat,

    Jordi T. Abelenda

  10. Per en Jordi: per mi perfecte, evidentment, sóc la teva tia, què haig de dir! De fet, crec que a mi ja m’has fet el qüestionari. Suposo que dins el grup hi haurà algú més que estigui interessat a col·lanorar-hi. Potser el millor serà que posis el teu email i el que estigui interessat que t’enviï un email. L’altre opció seria que ens enviïs a l’adreça del bloc o a la meva el qüestionari i que el pengem al bloc en l’apartat del club perquè la gent el contesti i te l’enviï. No sé què diuen els demés.

  11. Sí, ja te’l vaig fer. El teu cas está estudiat i arxivat. Espero i desitjo que els demés membres del club es decideixin a col·laborar. Insisteixo, els qüestionaris són anònims. Per qualsevol dubte resto a la vostre disposició: jtexab@gmail.com

  12. Hola Jordi,

    El més pràctic és que l’enviïs a l’adreça del bloc, bloclametller@gmail.com i el farem arribar a tots els del club de lectura. Després que cadascú decideixi .

    Si es tracta d’ajudar a un bon estudiant……tens la meva col•laboració, per descomptat.

  13. Abans de comentar el llibre, voldria exposar un fet que trobo extraordinari, suposo que ho hauria de considerar una casualitat.
    En l’últim mes he llegit tres llibres que tenen en comú:
    -una dona perturbada, obsessionada amb un home
    -que no dubte a humiliar-se i degradar-se per ell
    -que es converteix en una desgraciada per aquesta raó (reconec que la Cèlia al final se’n surt prou bé, però és desgraciada)
    -un home que no es pot dir que sigui especialment dolent, més aviat limitat, incapaç d’expressar els seus sentiments
    -i, sobretot, un home que és escriptor!!

    Què n’hauríem de concloure?
    Que les dones se senten perdudament atretes pels escriptors?
    Que els escriptors tracten malament a les dones?
    Que els escriptors transmeten als seus personatges escriptors el desig de ser idolatrats per les dones?

    I encara una altra pregunta…. que no eren els homes els qui s’arrossagaven rendits als peus de les dones dolentes i capritxoses?

    Suposo que hauré de buscar un llibre que trenqui aquesta sèrie o em perdre en aquest món de dones desgraciades. Algú em pot aconsellar una novel.la d’una dona dolenta que fa mal als homes?

  14. M’ha agradat L’home d’Origami, el llibre i ell (com a personatge!!!!)
    En veure el video a la “nit de narradors” vaig pensar que era una bona manera de promocionar un llibre: provoca molt, potser més rebuig a les dones i baixos instints als homes… el cas és que no et deixa indiferent.
    Em vaig quedar amb dos certeses i una pregunta:
    -un dia llegiré aquest llibre
    -segur que l’home accepta i s’acaben canviant els papers
    -què faria jo en aquest cas?
    (La segona certesa ajuda molt en la resposta a la pregunta, si tinguessis la temptació…. Som tan tontos, com diu la Rocío,… Si no ho podem evitar, al menys prenem precaucions)

    El video fa bé la seva feina, però enganya, com tots els anuncis, perquè el llibre és força més complexe. Si és previsible en la part d’en Narcís i la Cèlia, en canvi, ofereix molt més en les altres i el conjunt és interessant. A mi m’ha recordat les novel.les de Paul Auster, sobretot les històries dels mags, i molt especialment la fugida del pare; l’origami també; i la doble vida del policia; i les formigues….

    Amb tot, la millor escena és quan una trucada inoportuna distreu en Narcís de la depilació que té entre mans… vaig veure la seva cara de fastidi per la interrupció… i trobo que transmet molt bé aquella primera fase de submissió… i com entén la relació amb la filla.
    Les anades i vingudes de l’anell d’en Martí tampoc estan malament… I expliquen molt bé la relació dels dos personatges.

    D’acord amb tot això que heu anat diguent de la incomunicació entre personatges. En contrast, la novel.la té aquestes imatges que comuniquen molt sense explicar a fons els sentiments. Pero com a persones, diria que en especial les dones, sembla que necessitem que ens ho transmetin tot paraula per paraula, amb molta precisió. Per exemple, aquesta “malaltia” que digueu de l’enamorament, bé deu tenir uns símptomes fàcilment identificables sense necessitat que la persona digui: “T’estimo molt i ets la llum de la meva vida, bla, bla, bla…” Fins i tot trobo que, de vegades, tanta paraula pot amagar la realitat.

    Rocío no és un tòpic. No sé on vaig llegir una cosa així com…”Les dones esperen que ells canviaran i els homes esperen que elles no canviaran. Tots dos s’equivoquen.” Aquesta és una de les claus: massa espectatives.

    Felicitats a l’autor!!

  15. Estic d’acord que la novel·la té imatges que comuniquen molt. Jo també em vaig fixar en l’escena de la trucada que interromp a en Narcís de la depilació. Vaig veure la cara d’en Narcís. La descripció és molt visual.
    Les dones no necessitem que ens ho transmetin tot paraula per paraula però si que necessitem o busquem la comunicació i el diàleg sigui verbal o no verbal, però a vegades el partener no comunica gens. Jo recomenaria a molts homes assistir a cursos de comunicació tan verbal com no verbal.

    Respecte a l’enamorament, continuo dient que és una malaltia, passatgera. No es pot estar enamorat molt de temps, si que es pot estimar però estar enamorat és un període de temps on les emocions estan a flor de pell i no és necessari transmetro tot a través de la paraula.

    Jo també vull llegir un llibre amb una dona dolenta que faci mal als homes. Això em recorda quan vaig intentar escriure durant els anys universitaris el guió d’una pel·lícula…”L’obssessionada”, li vaig posar de títol.

    Haurem de llegir “La còpula de la mantis”. Les mantis són genials, m’encantaria fer el que fan elles…

  16. T’entenc perfectament Rocío.
    A mi també m’encantaria passejar-me pel mig de la verdor primaveral, olorar les flors acabades de sortir, deixar-me portar pels instints i donar gràcies a Déu per aquesta exhuberància natural.

    Jo crec que sí que les dones necessiteu més comunicació verbal. Però vaja, tampoc sóc un expert.

    De moment no me’n surto. Dos llibres més d’homes dolents….
    Efectivament, haurem de llegir el que recomana en Joan o el teu guió….

  17. Millor llegim el llibre que proposa en Joan.

    Respecte les mantis, a mi hi ha un aspecte que m’interessa més d’elles que no és precisament el de viure al camp…

  18. El començament del llibre se’m va fer una mica pesat. Vull dir que ja es veia a venir que en Narcís acceptaria la proposta de la Cèlia, i se’m va fer una mica llarga l’espera.

    Quan va començar la història de la filla em va començar a agradar més i, després, ja no vaig poder deixar-lo.

    Jo no em vaig imaginar ni per un moment el perquè de la proposta de la Cèlia. Ingènua de mi! Realment és un personatge fascinant.

    En Narcís, en canvi, em feia una mica de llàstima. Quina vida més trista!

    En Joan deia que els personatges quedaven poc definits. No hi estic d’acord. En el meu cas, si més no, me’ls imaginava a tots perfectament. Bé, potser a tots no, però als principals si. A mi no em feia falta res més per imaginar-me al pobre home d’en Narcís. A vosaltres si?

    Algú ha comentat això que totes les històries acaben lligant. Jo tampoc estic segura que això m’agradi del tot. La trobada de la Cèlia amb en Genís(com algú també ha comentat), sobretot, la trobo un xic massa forçada.

    Josep, tens raó, a mi també m’ha fet pensar, en alguns moments, amb en Paul Auster.

    En definitiva, vaig començar el llibre sense massa expectatives. El començament se’m va fer un xic pesat, ja ho he dit, però després trobo que fa un tomb i t’enganxa. M’ha agradat molt haver-lo llegit i, un cop acabat, m’ha fet rumiar força, cosa que feia temps que no em passava. Gràcies a qui l’hagi recomenat, ja que altrament no l’hauria llegit.

  19. Una història diferent. Cada personatge queda molt marcat per la decisió que pren en un moment determinat de la seva vida, i l’assumeig amb totes les consecuencies. Un llibre en que no només surt una dona dolenta, en surt tota una nissaga es “Els Grope” de Tom Sharpe. Divertit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s