Tertúlia amb Gaspar Hernàndez

20 de Febrer

18:00 h

A l’escola Pla de l’Ametller de Banyoles

Gaspar Hernàndez (La Vall d’en Bas, 1971). És periodista i escriptor. A Catalunya Ràdio presenta el programa L’ofici de viure, de 9 a 10 del vespre, sobre psicologia pràctica i espiritualitat. Col•labora a diferents mitjans de comunicació. Pel que fa a la literatura, des de fa cinc anys presenta —conjuntament amb Jordi Llavina— el programa sobre novel•les El book insígnia per a unes quaranta televisions locals de Catalunya. El silenci és la seva primera novel•la.

En la tertúlia amb Gaspar Hernàndez comentarem la seva novel•la El silenci guanyadora del premi Josep Pla però també encetarem un debat sobre els llibres d’autoajuda, la meditació, les teràpies alternatives, la curació espiritual i la literatura en general. Podreu fer-li preguntes i participar activament en la tertúlia.

Us esperem!

Advertisements

24 thoughts on “Tertúlia amb Gaspar Hernàndez

  1. He començat a llegir el Silenci, en una de les seves crítiques he llegit que he deixa atrapada, de moment no m’hi ha deixat espero que la cosa canvïi.

  2. A mi m’havien espantat els darrers comentaris que havia sentit de que el llibre no havia agradat tot i les bones crítiques. Estic a la pàgina 144 i sento curiositat per saber què passarà amb la Umiko. De moment a mi m’agrada el concepte del silenci que té el narrador. També m’agrada el fet que en una novel·la es barregin personatges reals com l’escriptor Baltasar Porcel o les entrevistes a John Malkovich o Pascal Comelade. També és cert que jo com a periodista m’ha passat també el mateix que el narrador: tenir la sensació que t’estan dient mentides, que el personatge que entrevistes és superficial o trobar-te amb personatges difícils, molt difícils d’entrevistar. Un altre punt a favor del llibre és la manera com veu l’Umiko una enfermetat com el càncer…no se m’havia passat mai pel cap. No sé…ja us comentaré més coses quan l’hagi acabat de llegir.

  3. Bé…, ..,tinc de meditar-ho,.. ,aquest silènci no m’ha acabat d’agradar.
    L’autoajuda i aquestes “collonades” fent servir expresions molt d’en Pla i amb tot el respecte, em costen.Segur que algú de vosaltres em podrà fer un guiatge de mestre i acabo sabent-l’ho escoltar, ,el silènci.

  4. A mi no em molesta gens el silenci, hi han uns silencis boníssims, a mi particularment quan estic sola m’agrada sentir música, la ràdio….però trobo que hi ha uns silencis especials…..com quan estàs amb algú i no et cal dir res…..perquè el moment no pot ser millor…Mansi pensa-hi, segur que t’ha passat alguna vegada, segur!

    Vaig llegir el llibre aquest estiu. I després de pensar molt perquè no em va convèncer, he arribat a la conclusió que segurament m’esperava una sensibilitat especial entre els protagonistes. Per el meu gust li va faltar aquesta química (ni que fos espiritual) entre l’Umiko i ell.

    Tot i que parla de temes que no em son desconeguts, com el reiki, el ioga, l’encens Nag Champa….i té parts boniques i reflexions molt bones, no em va arribar a emocionar.

  5. Jo estic totalment d’acord amb la Marta respecte el silenci. A mi també m’agraden els silencis…hi ha silencis que són intel·ligents. A vegades mires una persona, et quedes en silenci, i ja ho dius tot. Sobre els llibres d’autoajuda… n’hi ha de tot. Jo no sé si en llegeixo… perquè crec que la paraula autoajuda ha començat a ser pejorativa. M’explico. Què són per vosaltres els llibres autoajuda? Un llibre de cuina és un llibre autoajuda? El llibre “Eduquem persones” de l’Esteve Pujol (que va venir a la nostra escola) és autoajuda? El llibre “Criatura i companyia” d’en Carles Capdevila (que també va venir a la nostra escola) és autoajuda? Jo m’he llegit “Lilla dels 5 fars” d’en Ferran Ramon-Cortés sobre les claus de la comunicació. És autoajuda? No ho sé però a mi em va agradar. La paraula autoajuda i la connotació negativa que comporta per a un sector…No sé. Encara em recordo quan algú m’ha preguntat si El Silenci d’en Gaspar Herna´ndez és un llibre d’autoajud. Jo crec que no, crce que és una novel·la. Tots aquests temes crec que els hi haurem de plantejar a en Gaspar.
    Sobre El Silenci em falten les últimes planes.
    Marta, avui he estat pensant també perquè no t’havia agradat El Silenci. No havia caigut en el que has comentat. Potser si que li falta més química entre la Umiko i el periodista. Però també és cert o almenys a mi m’ha donat la sensació que la Umiko és freda…és com l’Aneris de la Pell Freda però amb una vessant oriental i filosòfica…

  6. M’he llegit El silenci… “ Preferiria no fer-ho” En tot cas no em se estar de donar la meva opinió. En un punt, mentre llegia el monòleg, he fet un silenci. Si, m’ha vingut al cap (Cinco horas con Mario) amb la diferencia que la protagonista de la obra, s’afronta al cadàver del seu home. El del silenci, ho fa davant el cos nu, d’una noia jove… Tanmateix la desconeix com l’altra. Aquella nit a Formentera, el nostre locutor s’endinsa en un mon que no li és del tot desconegut. Sap assessorar-se de experts alhora de donar els raonaments. Va endavant i recula per voler-nos fer entendre el que li han encomanat. I que la Pema li dona tot de detalls. Per a mi, hi ha passatges que hi dona moltes voltes. Sobretot quan ha de reduir la distancia vers la Umiko. A lo millor en Jodorowsky, l’encerta quan li diu que l’ha traït el subconscient. Al dir-li “Jororowsky”… Trobo interessant la seva forma d’escriure. Com sap emprar la paraula. A alguna frase se li nota que és de la Garrotxa. M’agrada’t, doncs no m’ha volgut vendre res…

  7. A mi també m’ha agradat el llibre. Em vaig espantar molt quan el vaig encetar i vaig pensar en els comentaris que la gent havia fet…A mi ja m’agradaria escriure com en Gaspar! A part de saber utilitzar la paraula i el silenci com ho fa ell! Amb l’entrevista a en Jodorowsky vaig riure…i continuo pensant sovint amb els silencis…crec que hi hauria a més d’algun i d’alguna a qui li convindria un silenci…

  8. Estic totalment d’acord que a més d’un,com jo,ens convindria saber estar en silènci.Seriem més feliços,tindriem més amics i suposo que respecte però llavors que faig amb el que em queda a dins.Cal que m’en vagi a un retir d’algun monestir zen… he provat d’escriure i sí.. ja em funciona però si ho deixo al calaix i no ho dono a llegir a ningú.Quan ho envio a algú ja ho sabeu que em passa.
    Bé, continuaré llegint “Des del meu cel”, es el més optimista dels llibres que tinc començats i no em veig amb cor de continuar avui amb “Vida i destí” o “Relatos de kolymá”.
    Gaspar,no pateixis que no soc tant raro com diuen.

  9. Proveu a escoltar “L’ofici de viure” de 9 a 10 del vespre. Jo vaig a la seva pàgina i escolto programes antics i la veritat és val la pena només per escoltar la veu d’en Gaspar.

    Serà tot un luxe tenir-lo a l’escola

  10. Quan deia que a més d’algun i d’alguna li convindria un silenci no pensava precisamnet amb tu, Mansi.
    Mansi: si t’agrada escriure, continua. Envia els teus relats a La Lluna en un Cove, mira’t la seva plana web.
    Respecte al programa L’ofici de viure, té raó la Marta, val la pena d’escoltar-lo. Proveu-ho…
    Els que no pugueu venir el dia 20 de febrer podeu deixar el comentari aquí o també podeu deixar-nos els vostres comentaris i/o preguntes per fer-li a en Gaspar. Ja he vist que surt anunciat en l’Ham.

  11. Rocio ens demanes un comentari, una crítica matinera del llibre, que com deia la Trinca no serà verdadera. Estic per la pàgina 100. I de moment no parlaré del contingut. En principi, a primer cop d’ull és un silenci molt feixuc, quan agafo el llibre i s’obre per qualsevol de les pàgines només hi veig lletra, negre sobre blanc, ni un espai buit, tot ple de paraules sense cap silenci. És com un rajol d’aquells massissos, compactes que costa clavar-hi els ulls encara que el gust sigui bo. Però del gust ja en parlaré quan l’acabi. Diguem que, de moment, és un silenci espès.

  12. Ostres, Joan, mai se m’hagués acudit llegir-me el llibre des d’aquest punt de vista. A mi la història m’ha agradat i m’agrada molt quan parla dels diferents silencis. Li pots fer aquest comentari a en Gaspar a veure què et respon.

  13. Tens raó Marta,hi ha silèncis boníssims,això no ho poso en dubte.Jo en disfruto quan puc i demà,quan tota la meva família disfrutarà de la xerinola de carnaval jo sol a casa amb els meus pensaments i lectures serà un dels moments que ho faré.Però no ho he trobat en el llibre,a mi en Gaspar m’agrada molt com a periodista, a l’estiu quan feia els matins a Catalunya Ràdio sobretot i fins hi tot escoltar-l’ho amb el programa que fa ara tot i que no em captiva el tema.
    Però…..m’imagino que m’esta fent el programa i que em vol vendre una cosa que jo no compro i això potser fa que no acabi de conectar amb l’història.Potser com que el tinc com un referent informatiu em dona a pensar que m’explica una història real.Potser no sé separar l’imatge que en tinc de l’autor amb l’història que vol explicar del llibre.

  14. Ja he acabat el llibre i ara puc parlar del contingut, només una mica, per guardar-me preguntes i comentaris pel dissabte, per no dir-ho tot al bloc. El tema a mi sí que m’agrada i interessa. Trobo que parla de la meditació d’una manera molt correcta i sobretot coherent. Ell hi arriba a partir del neguit que sent quan entrevista a polítics i té una crisi. Tot lo de les visualitzacions també està bé, crec fermament en el poder guaridor de la ment i de la mateixa manera en el poder d’enmalaltir-nos. Quan es veu que tot el muntage no és sinó un acte de psicomàgia tret d’en Jodorowski encara m’ha interessat més perquè ja el coneixia en Jodorowski, he llegit el seu llibre “La danza de la realidad” on parlava de la psicomàgia i els actes poètics. En canvi lo del monestir zen, no sé, no ho veig tan terrible jo.

    Però lo que és fantàstic és el final, és espatarrant. Gaspar, és que la claves tiu! Estic amb tu, allà on hi hagi una bona trempada, tot el que siguin meditacions, visualitzacions, zen, estats de consciència alterada, etc, tot són punyetes. És aquest el significat que vols donar al llibre?

  15. En Joan m’ho posa fàcil, començaré pel final… A mi també m’agrada el final, tot el llibre parlant de l’acte de cloenda, una justificació molt coherent de perquè no realitzar-lo i al final… la consumació (sí, jo crec que passa…) perquè la majoria dels humans tenim encara els intints a flor de pell, el cos guanya la ment, el subconscient al conscient, i passa el que passa….. En aquest cas sembla que si no va fer bé, tampoc va fer mal.

    Destaco la part del monestir, la part que m’ha agradat més. Direu: “és clar, passen més coses”. Potser sí, però no només. M’ha semblat que hi entrava i ho comprenia més que la resta. Pot ser que el mestre busqués l’energia d’ella al bany per curar-se? Potser que el subconscient de l’Umiko li retregui no haver prestat aquesta ajuda? I de retruc desencadeni l’enfermetat?
    O és que el mestre només buscava també una bona trempada abans de morir, Joan?
    No sé…

    La resta del llibre té coses interessants, tot i que també sóc dels que no tenen afició als llibres d’autoajuda. Sempre penso que si no he d’aplicar el que llegeixo (i no ho faig….) no cal perdre el temps. Rocío: molts llibres et poden ajudar, però no és autoajuda.
    Escoltava el programa l’any passat, ara no em va gaire bé per l’horari. És interessant, però com que no l’aplico…. En Gaspar un gran comunicador.

    I a més escriu molt bé, fer una novel.la d’aquest tema no era fàcil. Tot i ser un llibre dens, es llegeix bé, això és una cosa que es perceb més que es compren, difícil d’explicar, però és mèrit de l’escriptor. Quina enveja!!

    Com que em porteu dies d’avantatge he hagut d’enrotllar-me per posar-me al dia. Perdoneu.

  16. M’agrada amagar-ne darrera la ironia però no voldria que el meu comentari anterior semblés només irónic.
    El resum de quasi tots els llibres d’auto-ajuda és que ens cal connectar-nos a la VIDA. Hi han diverses maneres de fer-ho però cap amb el pensament. La més fàcil i directa és amb el sexe. En l’acte sexual es fonen dues personalitats (o més) en una de sola i és la desaparició momentània del nostre JO la font del plaer. Aquest JO fruit del pensament, que no para de dir-nos com som o com hauriem de ser, que ens crea tantes contradiccions i dificultats i que no ens deixa connectar-nos amb la VIDA i relacionar-nos plenament amb els altres.

    No sé si cal un debat sobre si es va consumir o no l’acte, jo crec que no Josep, que amb l’intenció ja n’hi havia prou.

    Per cert, algú sap si en Gaspar té fills?

  17. Hi ha un punt de provocació el que dic de la consumació, ho reconec.
    Però només interpreto l’ambigüitat calculada en que ho deixa l’autor (les paraules han estat triades expressament, no estem en una conversa inprovisada): ell diu que no ho farà, no que no ho hagi fet; ella creu que ho ha fet, potser ho creu encertadament o potser no, el cas és que ell no li desmenteix.
    Des del punt de vista d’ella el que importa és el que creu i el que el seu subsconcient sap, des del punt de vista d’ell són els fets i el que sap. Si ell penses com en Joan, jo crec l’acte només seria la culminació d’una demostració d’amor que ha durat tota la nit, una unió conscient amb un inconscient perquè s’enganxi a la vida. No crec que amb la intenció en tingués prou.
    En qualsevol cas, segur que ell es replantejarà moltes coses sobre els seus progressos en la meditació i l’autocontrol.

    Això que dius Joan s’assembla molt al poc que sé del Tao i el sexe tàntric. En Gaspar hi va dedicar un programa fa temps, suposo que es pot trobar al web del programa. Em va semblar interessant, però com que no practico aquests aprenentatges….

    La filla del meu jefe es dedica a l’autoajuda, un dia va sortir al programa d’en Gaspar. Doneu una ullada al web….

    http://ca.multicoachingbarcelona.com/

  18. Vaja, vosaltres dos heu respost tard però us hi heu posat de ple. Jo crec que no va consumar l’acte. A mi també m’ha agradat la part del monestir zen i llegint el comentari d’en Josep també penso que potser el mestre volia curar-se entrant a l’aigua amb ella. Trobo fort el fet de meditar davant un cadàver en descomposició. A veure, això és per parar una mica boig.
    A mi també m’agradaria escriure com en Gaspar.
    Desconec si en Gaspar té fills, per què ho preguntes, Josep?
    La manera que ha explicat en Joan l’acte sexual fa pensar com diu en Josep en el sexe tàntric.
    Jo no practico la meditació però m’ho estic plantejant sobretot l’aprendre a concentrar-te en el que estàs fent. La concentració plena. Això si que és difícil per mi i crec que hauria d’aprendre.

  19. No trobaríem algú que ens fes un curset de meditació??
    Això d’escoltar el silenci entre dos pensaments ha de ser fantàstic!!

    Ja sé que sonarà estrany, després de carregar una mica contra tot aquest món, però crec que m’agradaria provar-ho, seriosament vull dir.

    Si es fa això a l’escola, la barreja de cultures ja serà total. Espero que no ens perdem…

  20. el llibre no m’agradat,no té res a veure amb la realitat del càncer.
    El considero una novel.la i res de un llibre de autoajuda. Ja que en Gaspar Hernàndez anomena molts de escriptors de llibres de aquets tipus us diré que vaig començar a llegir El secreto i no el vaig acabar de tonteries que deia de l’estil com per exemple :qui no és ric és perquè no vol o qui esta malalt és perque vol.
    A la plana 24 quan parla de Baltasar Porcel diu:”…estava nerviós, ple de aquella energia dels malalts que s’asembla a la il.lusió, una il.lusió que se asembla a l’esperanza.(m’agradat)
    a la plana 28 parlant del càncer diu unes célules que van a la seva! (això també m’agrada)
    a la plana 134 parla del cáncer com una oportunitat per crèixer, alliberarse…tot plegat una collonada!
    a la plana 96 quan Umiko parla del “mestre”diu: Quan el veig , nomès em puc inclinar davant seu, però no puc parlar-hi… més d’un cop he estat temptada d’abraonar-m’hi i i deixar-li anar tots els meus dubtes. Em pregunto que passaria. Si continuaria somrient, o bé arrufaria el nas.. Si em respondria. o bé marxaria com si res amb el seu pas vaporós. (aquest trocet també m’agradat)
    a la plana 141 esta bé aixó que diu del monjos. “Somriure d’una indifèrencia contemplativa i distingida”.

    Parlant del koan de la Umiko.QUÉ ES VEU QUAN ELS LLUMS S’ENCENEN?
    F.S.

  21. Per posar un exemple que moltes vegades utilitzen alguns “gurus” de l’autoajuda. Bill Gates, o Steve Jobs (el de Apple), van tenir una idea, hi han cregut, hi han treballat dur, amb talent…. i són persones d’èxit (el segon recomençant més d’una vegada, superant un càncer). Per tant, si tens talent, una idea en la que creus fermament, i hi treballes durament, obtindràs l’èxit.
    No parlen de les persones amb aquestes mateixes qualitats, aptituds, creences, tosuderia fins i tot, que han fracassat. Aquestes no acostumen a sortir als llibres perquè tenien part del que era necessari, però no va ser suficient. Què els va faltar? aquesta és una bona comparativa que s’hauria de fer.
    D’entrada, has de creure en una cosa perquè et surti bé, això és una evidència, el contrari seria loteria. Però a part de dir-te el que és necessari, també t’haurien de dir que no sempre, quasi mai de fet, serà suficient.
    No es pot dir que enganyin, simplement et diuen el que vols o necessites escoltar.

    De tot el que va arribar a fer l’Umiko, què la va curar? Com aquell qui diu, la principal diferència entre ella i el mestre és Jodoroski, va ser això?
    Com diu l’Anònim anterior, és una novel.la. És clar!!!

    Jo crec que quan els llums s’encenen veus claror i ombres. Es bo (aconsellable) que t’aboquis a la claror, però si oblides les ombres vius en una il.lusió.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s